L’Entrevista: Xarim Aresté

Per Helle Kettner

El passat dissabte 15 d’octubre el músic flixanco Xarim Aresté va encetar oficialment la nova temporada del Teatre El Magatzem (Tarragona). Ho va fer amb un concert esplèndid en el qual va presentar el seu darrer treball discogràfic, La Rosada (Bankrobber, 2015), i va recuperar altres cançons del seu ja extens catàleg musical. Abans, però, vam aprofitar per fer-li una de les nostres entrevistes.

Producció i edició: Helle Kettner

Càmera: Nando Navarro

 

El Qüestionari: Twin Drama

twin-drama

L’estiu és moment per viure amb més intensitat i descobrir nous grups. I això és el que vam fer apropant-nos al Festival Pingüí. Allí vam jugar a punxar discos, vam viure bons moments i vam descobrir els TWIN DRAMA. Avui divendres trobareu al Fernando i al Xavi al Pileé de Reus presentant  cançons carregades de ritmes surf i melodies energètiques. Abans però han contestat aquest breu qüestionari per a La Nova Escena

  1. Amb quin músic t’ agradaria col·laborar?

      Amb Eric Sueiro

  1. Amb quin músic, de qualsevol època, t’ agradaria sortir de festa?

      Amb King Tuff

  1. Quin ha estat el millor moment de la teva vida com a músic?

      Probablement en l’actuació al PS16

  1. Amb qui no compartiries mai escenari?

      vaja, difícil aquesta…Ens encanta compartir escenari, difícil pregunta.

  1. Quin clàssic de la música creus que està sobrevalorat?

      Els 80?

  1. Es mereix Bob Dylan el Nobel de literatura?

      Sens dubte

  1. Que vas fer el darrer cap de setmana?

      Bufar espelmes amb Bearoid i Hal9000

  1. Quina és la teva principal musa?

      Ens agrada la PAVVLA

  1. Quin va ser el primer disc que et vas comprar?

       Heavy petting zoo dels NOFX

  1. Sents que formes part d’una escena musical?                                                                                                                                                                                                                           Probablement ens englobin dins d’una escena, però des de dins el que notem són diferents amistats amb diversitat d’estils… I ens trobem igual de còmodes compartint cartell amb propostes dispars.
  1. Coneixes algun grup o solista del Camp de Tarragona i/o les Terres de l’Ebre?                                                                                                                                                                              VLIVM no personalment però penso que són de Tortosa, i vaja podríem dir que tota l’organització del FESTIVAL PINGÜÍ són el millor grup que es pot conèixer. 

Instagramer de la quinzena: Francisca Pageo

Francisca Pageo (1983)

IG: @franciscapageo

Artista visual,coeditora, redactora i directora d’art de Revista Détour.

Ens diu:

«El proceso formativo del collage es análogo al del gusano de seda en el interior de su cápsula maravillosa; hila continuamente e hilar delgado. Son imprescindibles las siguientes dotes: imaginación, memoria, si bien memoria visual, sentido plástico de las cosas, y un gran lirismo que nos evada del mundo de las formas representables. Las tijeras, como instrumento de trabajo, rivalizan con el alcaloide de la polilla.» ––Adriano del Valle

El grup del mes: Maurice Gene

Per Frederic Cervelló

95f349_16c3f41e3996448e927ef26974cbb48e-jpg_srz_1663_633_85_22_0-50_1-20_0-00_jpg_srz

El reusenc Maurici Gené és un corredor de fons; no té pressa per arribar a la meta. Després de vint anys formant part de grups com Seres, amb el també reusenc Samuel Sardà (veu i guitarra) i els flixancos Soren Mauri (baix) i Jacob Baiges (bateria), amb els què gravà la demo Seres del Desierto (2000), Ryan Dogs, The Hill Street Blues Cats i The Raining Frogs Band, el passat 2015 va decidir iniciar la seva carrera en solitari.

En aquesta nova etapa, Maurici, ara convertit en Maurice Gene, interpreta tots els papers de l’auca: composa, canta, toca, grava i produeix les seves pròpies cançons; unes cançons que beuen de la tradició de l’americana, el folk-rock i el rock més clàssic. A més, s’ha fet un estudi casolà en ple cor de la ciutat de Reus on cuina i condimenta amb exquisida paciència els temes que formaran part del seu primer treball discogràfic, un disc del què ja en sabem el títol: Where the sun shines. Segons ell mateix explica, la seva intenció és anar publicant, un per un, els temes que inclourà el disc. Poc a poc, a foc lent, com a ell li agrada.

El 10 d’octubre del passat 2015 ja va presentar en primícia –i encara en solitari- les cançons d’aquest disc en un concert al Centre d’Art Cal Massó, a Reus. Aquest estiu, després d’un nou concert a Cal Massó, ens va confessar que estava treballant en el primer dels singles que inclourà Where the sun shines i que ja tenia tancada el què serà la seva banda d’acompanyament.

Maurice Gene va tancant etapes, assolint metes. La propera, aquest mateix mes d’octubre, quan, en qualitat d’artista del mes de La Nova Escena, acudirà als estudis de Tarragona Ràdio per prendre part del Tràfic d’Abstraccions, el programa conduït per la nostra companya Núria Calvó. Serà una nova oportunitat per escoltar les seves noves cançons i saber més coses del seu disc de debut.

Més informació:

Web: http://www.mauricegene.com/

Instagram: https://www.instagram.com/mauricegene/

Facebook: https://www.facebook.com/mauricegenemusic

Twitter: https://twitter.com/maurice_gene

Mail: mauricegenemusic@gmail.com

Melòmans: Salvador Miranda

Per Jordi Ximeno

salva

El Salvador Miranda té a les seves esquenes una llarga i interessant trajectòria en el món de la música. És fàcil trobar-lo en gairebé tots els siderals musicals que es gesten a Tarragona, ja sigui en el paper de periodista, fent de promotor cultural, al capdavant dels històrics Pupille o des de fa uns anys formant part dels Islandia Nunca Quema.

Per a la majoria dels nostres melòmans no és gens fàcil fer una llista de preferències musicals. I el Salva no n’és una excepció. Des de ben petit que la música és allò que més li agrada del món, i això es nota quan es parla amb ell de cançons i/o discos favorits. Les males llengües diuen que al bressol, al voltant de l’any 1979, ja feia espasmes amb no recordo quina cançó de la ràdio.  Ara, amb gairebé 37 anys no ha parat de sentir música. Encara que molta l’hagi oblidat, opina que continua havent-hi massa possibilitats com per fer una llista de sis discos o sis cançons. Ho ha intentat, en tenim constància. Sabem que al final va aconseguit reduir la llista a només una vintena de discos. Però aquests vint, avui, són irrenunciables (i em moro de curiositat per saber quins són aquests vint irrenunciables). Així que a allò que renuncia el Salva és a fer una llista de preferències i procedeix a enumerar els últims discos que ha apadrinat a casa meva.

  1. 20/20 – 20/20 (1979)

Banda de power-pop dels Estats Units, establida a Los Angeles. Aquest és el seu primer àlbum. Està prou bé, té algunes cançons moooolt xules. Fa uns anys que estic sentint bastant power-pop i similars, coses com Nick Lowe, The dB’s, The Records, The Only Ones, Let’s Active, Flamin’ Groovies, The Nerves, The Vapors…

2. Esquerita – Vintage Voola (1987)

Rock’n’roll de sèrie B i queer. Diu la llegenda que Little Richard va copiar Esquerita per crear el seu personatge i el seu so. O potser va ser al revés. O potser les dues teories són certes. La qüestió és que Esquerita va quedar en segon terme a la història oficial de la música popular, però es va convertir en una icona de la cultura thrash del rock’n’roll. Aquest LP de Norton recopila set inèdits i dos singles dels 50.

3. The Pantano Boas – Full blood crash (1987)

La Barcelona pre-olímpica i el rock pre-indie comencen a quedar lluny… Els membres d’Orgullo de España van caure en el costat fosc de la força i es van convertir en The Pantano Boas. Aquest va ser el seu primer LP, produït per Jaime Gonzalo (de la revista Ruta 66) i amb versions de The Velvet Underground i MC5. Si a NYC i Detroit hi afegiu rock’n’roll 50’s ens aproparem a la seva fòrmula.

4. Chris Spedding – Road runner / Lone rider (1978)

Cada vegada m’agrada més Chris Spedding. És més conegut com a guitarrista de sessió (Roxy Music, Nilsson, John Cale, Tom Waits, Vibrators…) i productor, però als seus discos d’entre finals dels 70 i principis dels 80 abunden les joies. Aquest single el vaig comprar perRoad runner, la cara A, però finalment m’ha pres el cor Lone rider, la cara B.

5. Terry Riley – A rainbow in curved air / Poppy Nogood & The Phantom Band (CBS, 1969)

No és habitual trobar-te un LP de Terry Riley en un mercadet a Cambrils, però molt de tant en tant passen coses meravelloses. Riley és un dels compositors més interessants de tots els anomenats minimalistes. La seva obra més coneguda és In C, però a mi m’agraden més les dues peces d’aquest disc. Tan de bo tingueu temps per sentir-les amb calma amb uns auriculars.

6. Cancer Moon – Flock, colibri, oil (Munster, 1992)

Els bilbains Cancer Moon, juntament amb els pamplonicas Los Bichos, els barcelonins The Pantano Boas o els també vascos La Secta, van conformar el rock underground peninsular dels minuts abans de l’explosió indie de Los Planetas, El Inquilino Comunista i companyia. Els de Jon Zamarripa i Josetxo Anitnua, i tots ells en general, agafaven coses de The Velvet Underground, Stooges, l’escena CBGB ’77, Sonic Youth i Austràlia per tocar un rock sorollós i de combustió instantània. Sentiu Atom Rhumba, El Inquilino o Sonic Trash i veureu la seva influència.