LNE us recomana: Aldrin y Collins

Per Frederic Cervelló

aldrin-y-collins

Aquesta setmana us recomanem Aldrin y Collins, quartet de Cerdanyola del Vallès format per Gerard Batllori (guitarra i veu), Pau Alcalde (guitarra), David Garcia (baix) i Xavi Hernández (bateria). Molt influenciats per bandes dels 90 com Los Planetas, Madee, Aina, Sunny Day Real State, Wilco, Radiohead a Nada Surf, el seu estil es mou entre el pop, l’emo i el post rock. Fa ben poquet, el 21 de novembre, van publicar el seu darrer treball discogràfic, l’EP Escuchas (Bcore Disc, 2016).

Els Aldrin y Collins formen part del cartell de la sisena edició del Ressupó de Tardor, organitzat pel segell Brave Coast, que tindrà lloc a Reus entre el 2 i el 5 de desembre. Concretament actuaran el divendres 2 de desembre al Pilée, junt a Marlon Dean Clift i Brave Coast Djs. També passaran per Reus Ian Sala, Pau Saura, Leonie Evans i Antonette Goroch. Tots els concerts són gratuïts.

El Qüestionari: Enric Montefusco

14890002_1122136837884919_5367490859833994609_o

Coincidint amb el primer aniversari de la dissolució dels seminals Standstill, el que en fora el seu líder i fundador, Enric Montesfusco, ens visitarà el proper dissabte 3 de desembre (Les Golfes Club, Tarragona) per presentar-nos el disc de debut del seu nou projecte en solitari, Meridiana (Buena Suerte, 2016). Es tracta d’un disc més acústic i directe que els que facturava amb els abans esmentats Standstill i ple de matisos, en el què la chanson francesa, els pals flamencs i el folklore mediterrani ens donen la mà. Nosaltres hem aprofitat l’ocasió per fer-li un qüestionari.

 1. Amb quin músic t’ agradaria col·laborar?

Amb Nina Simone o Jacques Brel, per exemple. Ja he fet tard.

 2. Amb quin músic, de qualsevol època, t’ agradaria sortir de festa?

Amb Tom Waits, per exemple.

 3. Quin ha estat el millor moment de la teva vida com a músic?

He tingut la sort de viure molts moments increïbles, el més recent va ser el comiat de Standstill a la sala Apolo.

 4. Amb qui no compartiries mai escenari?

Intento no tenir prejudicis personals ni musicals.

 5. Quin clàssic de la música creus que està sobrevalorat?

No sóc jo qui ha de jutjar un altre artista.

 6. Quina és la teva principal musa?

La meva dona.

 7. Quin va ser el primer disc que et vas comprar?

El “Nevermind” de Nirvana

 8. Sents que formes part d’una escena musical?

Formo part d’una generació més que d’una escena.

 9. És la primera vegada que toques amb aquest nou projecte a Tarragona?

Sí, i tinc moltes ganes de venir.

 10. Et costa trobar bolos a la província de Tarragona?

Sí que em costa i sempre m’ha estranyat. A més crec que no és quelcom que em passi només a mi. Les raons se m’escapen, però tindrà a veure amb la genealogia cultural, la legislació, els mitjans de comunicació etc.

 11. Coneixes algun grup o solista del sud de Catalunya?

Segur que sí, però la veritat és que no em fixo on viuen els grups o artistes que m’agraden.

El grup del mes: Crim

Per Frederic Cervelló

crim-tadeu-dreyer
Foto: Tadeu Dreyer

Crim és la banda del moment. Només cal mirar la seva agenda de concerts: en els propers quinze dies estaran tocant a Tarragona, Barcelona, Madrid, Ourense i Guernika. Tot gràcies al seu darrer treball, Blau sang, vermell cel (Bcore Disc, 2016), publicat el passat 28 d’octubre, que ha suposat la confirmació de la banda tarragonina com un dels puntals de l’escena punk rock del país.

Crim es van formar l’any 2011, «inspirats per la cruesa i melodies de bandes com Social Distortion, Leatherface, Cock Sparrer o Vanilla Muffins», com consta a la seva pàgina de Bandcamp. Compost per Adrià Bertran (guitarra i veu), Marc Anguela (bateria i segones veus), Quim Mas (guitarra i segones veus) i Javi Dorado (baix i segones veus), el grup va debutar ja el mateix 2011 amb l’edició de la demo 10 milles per veure una bona merda, una mescla explosiva de punk, OI! i hardcore embolcallada per la veu crua i contundent de l’Adri. La demo els va donar a conèixer i els va donar l’empenta necessària per continuar endavant amb el projecte i publicar el 2014 un primer elapé, S.T (Secret Bridge, Walkalone i Tesla), considerat per la crítica com un dels millors discs de punk rock dels darrers deu anys. La publicació d’aquest disc els va fer pujar a la primera divisió de l’escena musical i els va obrir la porta a compartir escenari amb els grans: Toy Dolls, Bad Religion, Bad Manners…

Aquesta tardor han tret al mercat el seu segon disc, l’abans esmentat Blau sang, vermell cel, gravat mesclat i masteritzat a Ultramarinos amb els germans Santi i Victor Garcia i amb il·lustracions del també tarragoní Antonio Galvan (Tarde Mañana Noche, Göttemberg, Junkie Python). El disc tenia el difícil repte de no desmerèixer el treball anterior, tot un èxit de crítica i públic. Cançons com “Avui fa bon dia”, himne instantani, o “Una cançó i una promesa” denoten que ho han aconseguit; han superat el repte en escreix.

El proper divendres 2 de desembre teniu l’oportunitat de veure’ls en directe a casa, a la Sala Zero, en un concert que comptarà també amb la presència de Toxitocina, Pistol Please i Groggy Rude (20.15h, 7/10 euros).

https://crim.bandcamp.com/

LNE us recomana: Matagalls

Per Frederic Cervelló

matagalls

Aquesta setmana us recomanem Matagalls, una súper-banda del Baix Montseny influenciada per Calexico, Giant Sand, Xavier Baró i Leatherface, que acaba d’editar el seu primer disc, de títol homònim, publicat pel seu propi segell discogràfic, El Bon Tall.

El projecte es va començar a cuinar l’estiu del 2015, quan en Ramon Mas, cantant dels FP i editor de Les Males Herbes, i en Xavi Garcia (Els Surfing Sirles, Zeidun, Joan Colomo, Les Cruet) van entrar a un estudi de gravació per enregistrar unes cançons que havien compost a mitges. En Mau Boada (Esperit!, Zeidun, Les Aus) n’havia de ser només el productor però aviat es va apuntar a tocar la bateria en un parell de temes. Després van començar a desfilar per l’estudi un bon grapat d’amics comuns, tots ells músics nascuts al Montseny, que hi van anar posant el seu granet de sorra fins convertir el que havia de ser un disc d’un duet acústic en un projecte coral i inclassificable. Alguns en diuen emo-folk, ells prefereixen anomenar-ho «emo-jevi acústic descatxarrat dissimulat cridant molt fort».

Matagalls està format pels ja esmentats Xavi Garcia (guitarra acústica), Ramon Mas (veus) Mau Boada (bateria) i per Albert Trabal (Zeidun, L’Orquestra de Sant Celoni) a la guitarra elèctrica, Guille Caballero (Els Surfing Sirles, Els Amics del Bosc, Joan Colomo) als teclats i percussió, Andreu Renau (Sudor Cósmico) a l’acordió i el baix, i en Marçal Calvet (Mumus Circus) al violí i la trompeta. A més, hi ha col·laborat Joan Colomo, Inés Martínez (La Célula Durmiente), Laura Crehuet (Les Cruet) i Roger Peláez, dibuixant, poeta i músic, autor de la lletra d’una de les cançons del disc, “Pobres, lletjos i curts”, tota una declaració d’intencions.

 Aquest dijous, 24 de novembre, Matagalls presentarà el seu disc de debut a la Sala Sidecar de Barcelona, juntament amb Les Cruet i Roger Peláez (canta Sau); 21h (9/12 euros).

Pistoles. Poemes. Patates de vermut.

Per Núria Calvó.

marcel-pey-per-josep-zaragoza
Marcel Pey. Foto: Josep Zaragoza.

Marcel Pey és un artista (re-)conegut del qual havíem sentit parlar tota la vida, en els cercles més o menys underground que freqüentem, i també havíem coincidit sovint, d’esquitllèbit, en activitats diverses, sobretot les que ja des dels temps de la revista Fenici (1985-1993) organitzaven els incansables Francesc Vidal i Montserrat Cortadellas. Ell era sempre aquell personatge de les ulleres fosques que se situava cap al fons i sabíem que feia coses importants, però no gosàvem saludar-lo. Prejudicis.

Aquesta tardor hi ha hagut una conjunció astral que ens ha permès acostar-nos de primera mà a la seva obra, en llibre i en exposició. I ho celebrem i us ho volem explicar des de la secció “Altres escenes”, on creiem que encaixa molt bé. Ell i els altres artistes que anomenarem…

El 29 d’octubre vam compartir un preciós matí-migdia assolellat, amb una boira als peus del Montsant que et feia sentir, literalment, flotant per sobre dels núvols. A La Morera de Montsant se celebrava la Festa popular del Vin Blanc i a la terrassa de la seu del Parc Natural, a l’hora del vermut, vam gaudir de la presentació de l’últim poemari de Marcel Pey, The Liquid Dark, editat per Arola aquest any 2016 i amb fragments recitats per David Castillo, Lluís Figuerola i Joan Pascual. Va ser tot un plaer escoltar aquells poemes de navalles, cicatrius i drogues sintètiques… i alhora molt més que això, a ple sol i enmig d’aquell paisatge potent. Després ho van rematar amb música electrònica hipnòtica i algunes guitarres per part de Projecte NA! amb K-Sero (és a dir, la col·laboració entre Antonio Puertas, Andrés Udry C. Vera i Sergi Casero).

Aquesta activitat estava organitzada des d’Addend, la nova aposta per part de Vidal i Cortadellas al poble de la Morera. Després d’anys treballant des de la plataforma Priorat Centre d’Art sense un centre d’operacions estable, van decidir bastir el seu propi espai: una impressionant casa de colors construïda amb disseny bioclimàtic (l’arquitecte, Josep Bunyesc, Premi Nacional de Cultura 2012, ja hi ha impartit dos tallers sobre edificis eficients), on s’organitzen esdeveniments relacionats amb la cultura, la investigació i la creació (si pot ser conjunta). Ells aporten el continent, i les persones que hi realitzen estades d’un dia o més (perquè hi ha lliteres per dormir, cuina i espais per treballar en comú) hi posen el contingut. Fins ara hi ha hagut els dos tallers d’arquitectura, un de pedagogia (que va impartir la pròpia Montserrat Cortadellas, professional del sector), un de videopoesia a càrrec de Lis Costa i un de música per part d’Edu Comelles. Com que no paren mai i no se’n poden estar, han organitzat també presentacions de llibres (per exemple, Les paraules són punys de Jordi Martí), concerts d’Anki Toner (Superelvis) al Celler Joan Ametller i de Florenci Salesas a l’església de Scala Dei, i una exposició de Jordi Abelló també a la seu del Parc Natural, amb inauguració musical a càrrec de Gerard Gil (creador de la banda sonora de la darrera pel·lícula d’Isaki Lacuesta i Isa Campo, entre d’altres antecedents com Pupille, Don Simón y Telefunken, El Teatre Magnètic)

La veritat és que és un espai difícil d’explicar, però que integra i transmet la força tel·lúrica de la geografia on es troba. No van triar el lloc aleatòriament: havia de ser allà. Tot en fusta, aïllaments fets amb llana d’ovella, amb unes qualitats acústiques desconcertants i unes vistes inspiradores… Quan hi vas de visita ja t’hi quedaries a viure, a compartir, a aprendre. Suposem que la idea és aquesta: que la gent hi vagi a fer aportacions interessants i es quedi amb ganes de tornar.

Els tallers de novembre i desembre són els següents:

18-19-20 novembre: New Media Art amb Processing i Arduino: interacció món real amb virtual, amb Fèlix Vinyals

2-3-4 desembre: Taller de ediciones raras i variopintas, a càrrec de La Más Bella

8-11 desembre: on/off performance: proposició, configuració, inferència, per part d’Itziar Okariz

Tota la informació, acurada i ben presentada amb els dissenys sempre impecables del Francesc Vidal a:

http://addend.comissariat.cat/

I continuant amb el nexe d’unió d’aquest escrit, tancàvem el cercle el passat 13 de novembre al Museu de Valls, a la cloenda de l’exposició d’una colla d’obres de Marcel Pey, datades entre els anys 1972 i 2014 (per cert, el catàleg de l’exposició l’ha dissenyat l’Àlex Rull, un dels músics de la banda vallenca Murmur, que també seguim des de La Nova Escena).

Ja ens havien recomanat l’exposició apassionadament, i a banda de la visita l’últim dia que estava oberta al públic, hi havia l’atractiu de comptar amb la presència de l’artista, junt amb la comissària de l’exposició, Assumpta Rosés. I per acabar-ho de lligar, Gerard Gil (veus i guitarra), aquest cop amb David Martínez (l’altre membre del Teatre Magnètic) a la percussió, hi posarien música.

Mentre Marcel Pey explicava les seves obres “clàssiques” des del punt de vista de l’ara i l’aquí davant una cinquantena ben bona de persones de diverses edats i estètiques, totes molt interessades, vam poder deambular entre fotografies inquietants, llibres d’artista preciosos, instal·lacions (una pistola que va disparar el mateix artista en ple concert), poemes escrits amb majúscules; tot molt vigent, en la seva època molt modern… però Pey recalcava que les polaroids per exemple han quedat anacròniques: la poca producció i les noves tecnologies han fet que hagi abandonat algunes de les tècniques que utilitzava. Ara es dedica a altres coses. Sempre a l’ombra, evitant la llum directa. Sempre apartat del ramat.

L’ambient era distès i només faltava afegir-hi unes quantes cançons… I quines cançons! Van començar improvisant sobre tres peces escollides entre Assumpta Rosés, el mateix Marcel Pey i el públic… i van sonar dos trets que ens van eixordar i alhora ens van acabar d’obrir tots els sentits a allò que estava passant. Després ens van regalar dues versions, que van quedar molt ben enquadrades amb l’estètica de l’exposició: Ceremony de Joy Division i Venus in Furs de The Velvet Underground. Pell de gallina i calfreds. Va ser una matinal alternativa perfecta. Reivindicació de la perifèria i la transversalitat. Amb algunes cares conegudes i altres d’inesperades. Ressonant per fora i per dintre. Per acabar compartint vermuts i converses interessants.

Núria Calvó, novembre 2016

Si voleu més informació (rigorosa) sobre Addend i sobre l’exposició de Marcel Pey a Valls podeu consultar els articles extensos que ha publicat David Castillo al diari El Punt Avui:

http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/986683-natura-paisatge-i-art-total.html

http://reusdigital.cat/noticies/tendencies/des-de-lany-de-blind-machine

                                       Fotos presentació The Liquid Dark: Francesc Vidal.

LNE us recomana: Hinds

Per Frederic Cervelló

hinds-by-salva-lopez-2
Foto: Salva López

Hinds són una banda madrilenya de garatge lo-fi fundada l’any 2011 per dues amigues, la Carlotta Cosials (veu principal i guitarra) i l’Ana Gracia Perrote (veu i guitarra). Després d’una llarga pausa van reprendre l’activitat l’any 2013, encara sota el nom primigeni de Deers. Al març del 2014 van publicar a la seva pàgina de Bandcamp el single Demo i, des de llavors, tot es va accelerar. Capçaleres de referència com New Musical Express les van ressenyar, The Guardian les va escollir com a grup de la setmana i músics com Bobby Gillespie les recomanava efusivament.

Tot aquest ressò mediàtic les hi va obrir les portes dels escenaris i aviat l’agenda s’omplí de bolos. Per afrontar la situació van passar de duet a quartet tot incorporant a la banda a la baixista Ade Martín i a la baterista Amber Grimbergen. Al juny del 2014 el segell britànic Lucky Number va reeditar el single de debut de les encara Deers en una edició limitada en vinil i, poc després, van fer el seu primer concert a Londres, al que el seguiria una gira per tot Europa. Al novembre del 2014, Lucky Number les hi va editar el segon single, Barn, en una nova edició limitada en vinil que es va esgotar ràpidament. A finals del 2014 es van veure obligades a canviar el nom del grup per evitar confusions amb una banda canadenca de nom similar i es van rebatejar com a Hinds.

 El 2015 se’l van passar tocant per tot el mon i actualment estan immerses en una gira europea, amb parada aquest cap de setmana a Copenhagen i Aarhus, que es tancarà el proper 7 de gener a la madrilenya sala La Riviera. Entremig han tingut temps per gravar un split compartit amb els també madrilenys The Parrots, el cantant dels quals va fer d’enginyer de so a les seves dues primeres maquetes, i publicar el seu disc de debut, Leave Me Alone (Lucky Number, 2016), produït per Paco Loco.

 Podeu escoltar a les Hinds a: https://hinds.bandcamp.com/