Pistoles. Poemes. Patates de vermut.

Per Núria Calvó.

marcel-pey-per-josep-zaragoza
Marcel Pey. Foto: Josep Zaragoza.

Marcel Pey és un artista (re-)conegut del qual havíem sentit parlar tota la vida, en els cercles més o menys underground que freqüentem, i també havíem coincidit sovint, d’esquitllèbit, en activitats diverses, sobretot les que ja des dels temps de la revista Fenici (1985-1993) organitzaven els incansables Francesc Vidal i Montserrat Cortadellas. Ell era sempre aquell personatge de les ulleres fosques que se situava cap al fons i sabíem que feia coses importants, però no gosàvem saludar-lo. Prejudicis.

Aquesta tardor hi ha hagut una conjunció astral que ens ha permès acostar-nos de primera mà a la seva obra, en llibre i en exposició. I ho celebrem i us ho volem explicar des de la secció “Altres escenes”, on creiem que encaixa molt bé. Ell i els altres artistes que anomenarem…

El 29 d’octubre vam compartir un preciós matí-migdia assolellat, amb una boira als peus del Montsant que et feia sentir, literalment, flotant per sobre dels núvols. A La Morera de Montsant se celebrava la Festa popular del Vin Blanc i a la terrassa de la seu del Parc Natural, a l’hora del vermut, vam gaudir de la presentació de l’últim poemari de Marcel Pey, The Liquid Dark, editat per Arola aquest any 2016 i amb fragments recitats per David Castillo, Lluís Figuerola i Joan Pascual. Va ser tot un plaer escoltar aquells poemes de navalles, cicatrius i drogues sintètiques… i alhora molt més que això, a ple sol i enmig d’aquell paisatge potent. Després ho van rematar amb música electrònica hipnòtica i algunes guitarres per part de Projecte NA! amb K-Sero (és a dir, la col·laboració entre Antonio Puertas, Andrés Udry C. Vera i Sergi Casero).

Aquesta activitat estava organitzada des d’Addend, la nova aposta per part de Vidal i Cortadellas al poble de la Morera. Després d’anys treballant des de la plataforma Priorat Centre d’Art sense un centre d’operacions estable, van decidir bastir el seu propi espai: una impressionant casa de colors construïda amb disseny bioclimàtic (l’arquitecte, Josep Bunyesc, Premi Nacional de Cultura 2012, ja hi ha impartit dos tallers sobre edificis eficients), on s’organitzen esdeveniments relacionats amb la cultura, la investigació i la creació (si pot ser conjunta). Ells aporten el continent, i les persones que hi realitzen estades d’un dia o més (perquè hi ha lliteres per dormir, cuina i espais per treballar en comú) hi posen el contingut. Fins ara hi ha hagut els dos tallers d’arquitectura, un de pedagogia (que va impartir la pròpia Montserrat Cortadellas, professional del sector), un de videopoesia a càrrec de Lis Costa i un de música per part d’Edu Comelles. Com que no paren mai i no se’n poden estar, han organitzat també presentacions de llibres (per exemple, Les paraules són punys de Jordi Martí), concerts d’Anki Toner (Superelvis) al Celler Joan Ametller i de Florenci Salesas a l’església de Scala Dei, i una exposició de Jordi Abelló també a la seu del Parc Natural, amb inauguració musical a càrrec de Gerard Gil (creador de la banda sonora de la darrera pel·lícula d’Isaki Lacuesta i Isa Campo, entre d’altres antecedents com Pupille, Don Simón y Telefunken, El Teatre Magnètic)

La veritat és que és un espai difícil d’explicar, però que integra i transmet la força tel·lúrica de la geografia on es troba. No van triar el lloc aleatòriament: havia de ser allà. Tot en fusta, aïllaments fets amb llana d’ovella, amb unes qualitats acústiques desconcertants i unes vistes inspiradores… Quan hi vas de visita ja t’hi quedaries a viure, a compartir, a aprendre. Suposem que la idea és aquesta: que la gent hi vagi a fer aportacions interessants i es quedi amb ganes de tornar.

Els tallers de novembre i desembre són els següents:

18-19-20 novembre: New Media Art amb Processing i Arduino: interacció món real amb virtual, amb Fèlix Vinyals

2-3-4 desembre: Taller de ediciones raras i variopintas, a càrrec de La Más Bella

8-11 desembre: on/off performance: proposició, configuració, inferència, per part d’Itziar Okariz

Tota la informació, acurada i ben presentada amb els dissenys sempre impecables del Francesc Vidal a:

http://addend.comissariat.cat/

I continuant amb el nexe d’unió d’aquest escrit, tancàvem el cercle el passat 13 de novembre al Museu de Valls, a la cloenda de l’exposició d’una colla d’obres de Marcel Pey, datades entre els anys 1972 i 2014 (per cert, el catàleg de l’exposició l’ha dissenyat l’Àlex Rull, un dels músics de la banda vallenca Murmur, que també seguim des de La Nova Escena).

Ja ens havien recomanat l’exposició apassionadament, i a banda de la visita l’últim dia que estava oberta al públic, hi havia l’atractiu de comptar amb la presència de l’artista, junt amb la comissària de l’exposició, Assumpta Rosés. I per acabar-ho de lligar, Gerard Gil (veus i guitarra), aquest cop amb David Martínez (l’altre membre del Teatre Magnètic) a la percussió, hi posarien música.

Mentre Marcel Pey explicava les seves obres “clàssiques” des del punt de vista de l’ara i l’aquí davant una cinquantena ben bona de persones de diverses edats i estètiques, totes molt interessades, vam poder deambular entre fotografies inquietants, llibres d’artista preciosos, instal·lacions (una pistola que va disparar el mateix artista en ple concert), poemes escrits amb majúscules; tot molt vigent, en la seva època molt modern… però Pey recalcava que les polaroids per exemple han quedat anacròniques: la poca producció i les noves tecnologies han fet que hagi abandonat algunes de les tècniques que utilitzava. Ara es dedica a altres coses. Sempre a l’ombra, evitant la llum directa. Sempre apartat del ramat.

L’ambient era distès i només faltava afegir-hi unes quantes cançons… I quines cançons! Van començar improvisant sobre tres peces escollides entre Assumpta Rosés, el mateix Marcel Pey i el públic… i van sonar dos trets que ens van eixordar i alhora ens van acabar d’obrir tots els sentits a allò que estava passant. Després ens van regalar dues versions, que van quedar molt ben enquadrades amb l’estètica de l’exposició: Ceremony de Joy Division i Venus in Furs de The Velvet Underground. Pell de gallina i calfreds. Va ser una matinal alternativa perfecta. Reivindicació de la perifèria i la transversalitat. Amb algunes cares conegudes i altres d’inesperades. Ressonant per fora i per dintre. Per acabar compartint vermuts i converses interessants.

Núria Calvó, novembre 2016

Si voleu més informació (rigorosa) sobre Addend i sobre l’exposició de Marcel Pey a Valls podeu consultar els articles extensos que ha publicat David Castillo al diari El Punt Avui:

http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/986683-natura-paisatge-i-art-total.html

http://reusdigital.cat/noticies/tendencies/des-de-lany-de-blind-machine

                                       Fotos presentació The Liquid Dark: Francesc Vidal.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s