Melòmans: Lluís Gavaldà.

Per Frederic Cervelló.

28canet
Foto: Laureta Rodríguez.

Recordo perfectament la primera vegada que vaig veure a en Lluís Gavaldà. Va ser a la tele, a un programa de debat presentat pel Joaquim Maria Puyal. Parlaven sobre el futur de la pagesia (crec) i en Lluís, alçat d’entre el públic, va aportar el seu testimoni. No va deixar escapar l’ocasió, murri com és, per dir que tocava en un grup llavors encara poc conegut, Els Pets. Poc després van començar a sonar per tot arreu i els van convertir, juntament amb Sopa de Cabra, Sau i Sangtraït, amb els abanderats d’una escena (mal) anomenada Rock Català. La darrera vegada que el vaig veure va ser a començaments de juny del 2016, a Tarragona, amb un somriure a la cara i arrambant-se a la Núria durant el concert de The New Raemon, tot celebrant una altra exitosa edició del Minipop, festival del qual n’és el director artístic.

Entremig d’aquestes dues dates me l’he anat trobant per la Rambla, l’he vist a la tele, dalt d’escenaris, he llegit les seves columnes en diferents periòdics i l’he escoltat al Celobert d’ Icat.cat. Fins i tot un cop em vaig morir de vergonya quan me’l vaig creuar pel carrer Fortuny mentre jo, distret, cantussejava la tornada d’una cançó dels Pets.

És per tota aquesta trajectòria vital compartida inconscientment i pel respecte i admiració que li tinc (va ser un dels meus primers herois musicals) que em fa molt feliç que en Lluís Gavaldà hagi accedit a la nostra invitació i sigui el primer melòman del 2017 de La Nova Escena.

  1. La cançó que et va ajudar a menjar-te el món.

“A hard day’s night”, de The Beatles. Vaig veure la pel·lícula per la televisió als 10 anys, una mica d’amagat perquè era tard i em tocava ser al llit. Quan va acabar tenia claríssim que jo volia ser allò.

  1. El disc sense el qual els Pets no existirien.

The Ramones, el seu primer disc. Fins aquell moment la idea de muntar un grup era impensable. Tots els discos que escoltava estaven plens de multi-instrumentistes, solos llarguíssims i virtuosisme a dojo. Jo ja tenia clar que mai sabria tocar be cap instrument, no tenia ni el talent ni la paciència. Però van arribar els Ramones i en sec ja no calia tocar be, només calia tenir coses a dir, encara que fossin molt primàries.

ramones_b105eb0c-74fe-47d2-9f60-d91c62825021

  1. La cançó que et fa més ràbia que s’hagi convertit en la sintonia d’un anunci publicitari.

“Cruel to be kind”, de Nick Lowe, una cançó pop perfecta que jo tenia al cap fa temps per fer-ne una versió. La van fer servir per anunciar una cervesa amb la veu del “triunfito” mes repel·lent de la primera edició i quan la vaig sentir em vaig emprenyar tant que vaig fer la lletra de “Soroll”.

  1. Un disc dins del qual et quedaries a viure.

Swoon de Prefab Sprout. No se dir-te el perquè. No és el seu millor disc, però em va agafar en el moment just. Bé, una raó si que la se. Paddy McAlloon fa les millors cançons del mon.

prefab_sprout-swoon-trasera

  1. El disc que sona amb insistència pel teu celobert.

Palm of my hand dels Pale Fountains. Quan tries la sintonia d’un programa diari com el que faig a  Icat has de ser molt curós, buscar-ne una que t’agradi prou per no cansar-te’n de sentir-la cada dia. Aquesta m’encanta.

index

  1. Un hit incontestable d’Elvis Costello.

“Oliver’s Army”, o com fer un hit irresistible amb una lletra plena de ràbia i denúncia cap l’imperialisme mercenari, aquest que s’anuncia com una oportunitat de treball als instituts i universitats sense cap tipus de vergonya.

  1. La cançó que t’hauria agradat composar.

“God only knows” dels Beach Boys. Ho te tot, és evocadora, melangiosa, innovadora, harmònicament ambiciosa sense que es noti i amb una instrumentació sorprenent. I la veu de Carl Wilson, clar.

  1. El disc clau per passar del «rock agrícola» al «Pet pop».

Sol. És potser el primer disc on la crítica especialitzada ens va deixar ben parats. Encara no me’n se avenir.

els_pets-sol-frontal

  1. La teva darrera descoberta musical.

Angel Olsen. Últimament tot el que m’agrada té veu de dona, Courtney Barnett, Brigid Mae Power, Bat for Lashes, Aquesta cantautora és de St Louis i canta com el seu nom indica.

angel_olsen_by_alicia_j._rose-4
Foto: Alicia J. Rose
  1. La cançó perfecta per clausurar una altra edició d’èxit del Minipop.

“Common People” de Pulp, sense cap tipus de dubte!

The Softies “It’s love” (KRecords, 1995)

En algun lloc crec haver vist una cicatriu en forma de cor

Jordi Ximeno

Si faig un ràpid repàs mental dels discos que més vaig escoltar l’any 1995 recordo precipitadament àlbums d’Elastica, Luna, Yo la tengo, Smog, Pavement, The Amps, Cake, Spain, Vic Chesnutt, Foo Fighters, Sonic Youth, PJ Harvey o Teenage Fanclub. Discos descoberts gràcies a recomanacions de revistes especialitzades, programes de ràdios locals amb criteris allunyats de les clàssiques ràdio formules, amistats o per riscos assumits quan t’enamores d’una portada.

Un any dóna per descobrir i escoltar molta música però sempre hi ha discos que s’escapen del nostre radar. Discos que només el temps o la casualitat fiquen en la nostra trajectòria. Alguns diuen que l’atzar regeix la vida de l’univers i dels humans. No sé si serà cert o no però la casualitat, el destí, la sort, l’atzar o com cony li vulguis dir van fer que un dia de principis d’aquest segle XXI una amiga decidís regalar-me una petita part dels vinils que tenia abandonats al traster de casa dels seus pares. Entre el lot de discos hi havia “It’s Love” (K Records, 1995), àlbum de debut del duo de Sacramento The Softies.

El primer que crida l’atenció d’aquest disc és el fantàstic treball gràfic d’Adrian Tomine, també responsable de les portades i les il·lustracions de “What were once flames now smolder” (1997) de The Crabs, “Daisies of the Galaxy” (2000) i “End Times” (2010) d’Eels o “The Best of” (2006) de Luna. Un artista que a Espanya ha vist publicat alguns dels seus còmics gràcies a l’editorial La Cúpula. He de reconèixer que des del primer moment em vaig enamorar d’aquesta portada, pensant que amb tota seguretat deuria ser obra de Jaime o Beto Hernández. Però estava ben equivocat. Una portada que ens transporta a una altra època, possiblement a un carrer de qualsevol petita ciutat nord-americana dels anys ’50. Una portada que per si sola ja és tota una declaració d’intencions del que descobrirem quan l’agulla comenci a recórrer el camí marcat al vinil. Un disc i unes cançons que perfectament podrien formar part de la banda sonora de “Ghost World” de Daniel Clowes.

It’s love” és un disc extraordinàriament melancòlic signat pel duet format per Rose Melberg i Jen Sbragia. Totes dues amb un passat més o menys interessant en l’escena indie nord-americana, sobretot la senyoreta Melberg al capdavant de Tiger Trap. Un any abans, però, ja havien facturat “Love Seat” un primer single de quatre cançons al segell Slumberland.

De les cendres de Tiger Trap, una de les formacions femenines més carismàtiques de l’indie dels EEUU caracteritzada per un so fresc i energètic concentrat en petites píndoles de pop punk, va sorgir una nova proposta que buscava trencar amb tot el que Melberg havia fet fins aleshores. És a dir, havia arribat el moment d’arriscar i de buscar una nova veu. Amb aquest propòsit naixia The Softies, allitant un so angelical, innocent i naïve.

It’s Love” és un disc amb dues guitarres i melodies fràgils perfectes per formar part de la banda sonora d’un dia plujós. Melberg i Sbragia van facturar catorze cançons per a cors solitaris i ànimes en pena sota la influència d’altres artistes que van des de les britàniques The Caravelles fins a Heavenly, passant pels Everly Brothers, Talulah Gosh, Simon & Garfunkel, Beat Happening o Everything but the girl. Deixant una petjada important en formacions posteriors com Camera Obscura, The Owls o Belle & Sebastian.

La formula és senzilla però no per això fàcil de dur a terme: una guitarra porta els acords, l’altra recull la melodia; una veu principal canta, l’altra tatareja melosament la melodia principal. Un disc pop sense secció rítmica. Les millors cançons són les més tristes, justament aquelles que ens mostren paisatges de tardor on els arbres ja no tenen fulles i comença el compte enrere per anunciar l’arribada de la primavera. Imatges d’enyorança i a la vegada carregades d’esperança. “Hello Rain”, cançó que dóna el tret de sortida al disc, ja deixa clares les intencions: “packing boxes all night / reading letters from you for the last time for real / leaving you behind was easy / now I know how little you feel / now I wasted all my wishes on you / I have nothing left to gain / so goodbye, wishing you well and hello rain / I made a paper boat and watched it going down the drain / so goodbye, wishing you well and hello rain”. Dues veus, dues guitarres i unes lletres quotidianes que fixen la seva mirada en els petits detalls il·luminen grans cançons com “I love you more”, “Charms around your wrist”, “Alaska”, “An Awful Mess”, “Fragile, don’t crush”, “Heart condition” o la fantàstica versió “I can’t get no satisfaction, thank God” dels britànics Talulah Gosh. Difícil, molt difícil resulta triar una, dues o tres cançons preferides en aquest disc.

Si faig un ràpid repàs mental dels discos que més he escoltat en els darrers anys, aquest primer treball de The Softies es cola, al costat d’altres grans clàssics que tots tenim en ment, en la meva llista de preferits. Pocs discos de debut transmeten tanta fragilitat i serenor com “It’s love”. Un disc que sona trist sense ser trist i que amb el temps s’ha convertit en punt de referència per a tot un seguit de bandes i melòmans d’arreu del món. Amb el temps, el duet signaria dos discos més: “Winter Pageant” (1997) i “Holiday in Rhode Island” (2000). Sense oblidar també els tres àlbums altament recomanables en solitari de Rose Melberg o altres aventures musicals amb Go Sailor, Gaze, l’interessant trio femení Brave Irene o Knife Pleats.

Instagramer de la quinzena: Nina da Lua

Nina da Lua

IG @ninadalua

La fotografía que m’atrau és aquella que abraça un moment que no es repetirà. Per exemple, aquella boira que flueix entre els arbres, la llum del sol encenent un fanal adormit o la forma lliure que prenen els llençols quan algú somia… Per això, les imatges que més m’inspiren són aquelles que trobo quan “em perdo” dins la natura o que em connecten amb un silenci enmig del soroll del present

Bloc / pàgina web:

www.ninadalua.com