Elza Soares “A mulher do fim do mundo” (Mais Um Discos, 2016)

A bossa negra

Jordi Ximeno

Deixant de banda la música anglosaxona i les seves arrels hi ha tres estils musicals propis d’altres països, si és que hi ha músiques pròpies d’un sol país, que en ocasions m’han atret. Així, de forma puntual (no negaré la meva devoció pel pop-rock en algunes de les seves branques i èpoques) m’he apropat amb curiositat i passió al fado portuguès, al son cubà i a la música brasilera. La intenció inicial d’aquest tercer Afers exteriors era fer un breu repàs a alguns dels discos més emblemàtics procedents del Brasil però des de fa uns mesos A mulher do fim do mundo m’ha captivat fins a extrems insospitables.

Elza Soares va néixer l’any 1937 en una favela de Río de Janeiro o, segons les seves pròpies paraules, va néixer al planeta fam. Llegint la seva biografia titulada Cantando para no enloquecer (1997) descobrim com ha estat de dura la vida personal (obligada pel seu pare a casar-se als 12 anys, mare un any després, vídua als 21, ha vist morir cinc dels seus fills, exiliada per la junta militar brasilera el 1966 són algunes de les adversitats a les que s’ha enfrontat) i artística d’aquesta mulata d’ulls ametllats que publicà un dels àlbums brasilers més interessants del 2016.

A mulher do fim do mundo s’obre amb “Coração do mar”, una peça a capella del poeta modernista Oswald de Andrade musicada per José Miguel Wisnik. Aquesta primera mostra d’intimitat serena desapareix en la major part d’un disc on destaca la veu ronca i trencada de Soares acompanyada per diversos patrons rítmics que van des de la samba més bruta al rock and roll distorsionat, on a més de les percussions destaquen els vents metall que trobem en algunes peces. És un disc de pop avantguardista on el Brasil xoca amb la resta del món. Un disc resultat del món global on vivim. Un disc violent com la vida mateixa de l’artista. Fet que queda ben reflectit en les seves lletres. A “Maria da Vila Matilde” canta en contra de la violència que pateixen les dones: “E quando o samango chedar / Eu mostro o roxo no meu braço”, “Cê vai se arrepender de lavantar a mão pra mim”; a “Benedita” retrata el submón de drogues i violència a través dels ulls d’un transvestit i a la sexualment explícita ”Pra fuder” canta “Meu temporal me transforma em loba / Presa, você vai gemer / Feito um cordeiro entregue pra morte / Seu susurra a pedir: / Pra fuder! Pra fuder! Pra fuder!”. Suposo que no cal traducció, no? . Aquestes tres cançons, juntament amb la cançó que dóna nom al disc i “Solto” són possiblement les millors cançons d’un àlbum on Soares, dirigida i produïda pel bateria Guilherme Kastrup, es fa acompanyar per músics de l’escena independent de São Paulo. Un disc que captiva d’inici a final, un disc que trenca convencionalismes.

A mulher do fim do mundo és l’obra d’una dona ferida però amb la suficient força per enfrontar-se a qualsevol adversitat. Una dona que ha rebut cops a tort i a dret i que al llarg dels anys ha renascut en diferents ocasions.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s