Màia – Plaça de l’Església de Flix

Màia són Marina Prades i Gus Wallin. Acompanyats per Oriol Padrós, van celebrar la diada de Sant Jordi a la Plaça de l’Església de Flix (Ribera d’Ebre). Acaben de publicar el seu tercer disc, Esclat (Música Global, 2017), on passen del pop-folk a un pop amb aires electrònics.

Fotografies de Marta Escolà · @laMartu30

LNE us recomana: Polseguera.

Per Frederic Cervelló.

Polseguera - Àlex Sardà.jpg
Foto: Àlex Sardà

Polseguera és el nou projecte del mallorquí resident a Barcelona Tomeu Mulet, baixista i cantant de Beach Beach i ex-membre de Kana Kapila i Der Ventilator. En aquesta ocasió es fa acompanyar de la Verónica Alonso (Me and The Bees), a la bateria i veu, i d’en Sergi Egea (un dels fundadors del segell vigatà Famèlic Records) al baix.

El proper 4 de maig publicaran el seu debut discogràfic, l’EP Sa Mata Escrita (Famèlic Records, Bubota Discos, Discos Walden), que s’editarà en format casset i en una tirada limitada de només 100 còpies. El disc ha estat gravat a Barcelona per Sergi Egea i Tomeu Mulet; els arranjaments addicionals, la mescla i la masterització ha anat a càrrec d’Ander Agudo i el grafisme és obra del mateix Tomeu Mulet i l’Anna Vila Homs. El 19 de maig el presentaran en directe al festival Cul de Sac, Mallorca, i el 2 de juny al Primavera Sound.

Tot just ahir van estrenar el single d’avançament de l’EP, la cançó “Ja no me’n record”, que podeu escoltar clicant el següent enllaç: https://www.youtube.com/watch?v=rj4BNfwCLTo&feature=youtu.be

El grup del mes: April Fool’s Day.

Per Frederic Cervelló

aprils4.jpg

April Fool’s Day és un grup format a Salou l’any 2002 per quatre amics de tota la vida: l’Imar Sanmartí (guitarres i mini-moog), el David Garitonandia (guitarres i veu), el Marc Espasa (baix i veus) i el Nacho Garrido (bateria). El grup és una evolució d’un projecte anterior, amb l’Imar a la veu, anomenat Freeplay.

La seva proposta musical, composta per melodies pop amb un brillant joc de guitarres i arranjaments atmosfèrics, beu de bandes dels 90 com Teenage Fanclub, Gigolo Aunts, Yo la Tengo o Pavement. Habituals de la Sala El Cau, llavors temple indie de la capital tarragonina, han tocat al Primavera Sound (2009 i 2012), al Let’s Festival (2008), als Conciertos de Radio3 (2007, 2011) o al Madrid PopFest (2012).

L’any 2002 van gravar una primera maqueta anomenada doubts. Durant el mateix 2002 i el 2003 van gravar fins a tres maquetes més derivades de la primera: doubts2, doubts3 i lastdoubts. Al 2003 van quedar finalistes del D.O. Tarragona, van formar part del projecte Música desc., organitzat per l’associació juvenil Grup Jove, de Salou, i van resultar guanyadors del concurs CityMuac, organitzat per CityTV, Sinnamon Records i la Sala Razzamatazz, fet que els permet participar en l’edició d’aquell any del festival Wintercase.

Al 2005 van gravar el seu primer EP, Eight.dots.towards.the.ninth.red.one.(auto-editat) i van quedar semifinalistes del concurs Proyecto Demo, organitzat pel Festival Internacional de Benicàssim. L’any següent resulten guanyadors del concurs Pop-Eye, organitzat pel segell Bon Vivant Records, en la categoria de millor maqueta de l’any. El seu primer llarg es va publicar el 2007, 9th (Junk Records) i el segon, Well, It’s true (auto-editat, reeditat Sello Salvaje, 2013), no va aparèixer fins al 2012. Entremig van editar un single en vinil de 7”, Olimpic Games (auto-editat, 2011, reeditat per Sello Salvaje, 2013).

La seva darrera referència és l’EP Cloudless, publicat el 2013 amb el segell discogràfic sevillà Sello Salvaje. El disc el van gravar i produir els propis membres de la banda als estudis Can Felicià & Cristina, de Riudoms, i va ser masteritzat per Pedro Oliver Felipo a Tabah Mastering, Saragossa.

Tot i no tenir novetats d’ells des de llavors, els de La Nova Escena hem pogut saber que a dia d’avui els April Fool’s Day segueixen en actiu i en ple procés de desenvolupament de noves cançons que esperen poder gravar aviat. Mentrestant, caldrà revisar les immenses cançons dels seus treballs anteriors.

Els podeu escoltar a: https://aprilfoolsday.bandcamp.com/

Instagramer de la quinzena: Pol Masip

Pol Masip

@polmasip

Fotografio per a (intentar) entendre una mica millor el món que m’envolta, tot i que no sempre ho aconsegueixi. Com a espectador m’interessen aquelles imatges on hi ha un equilibri entre la càrrega estètica i el contingut; Instagram però, és per a mi un calaix de sastre on abocar-hi tot tipus de fotos. La gran majoria imatges amb una pretensió merament estètica, com un quadern d’apunts que acaba resultant públic i compartit amb tothom.

Podeu trobar més informació a http://www.polmasip.com

 

L’Entrevista: Els Amics de les Arts “Serà una gira difícil d’oblidar”

Els Amics de les Arts acaben de publicar el seu quart disc “Un Estrany Poder”. Inicien gira el 21 d’abril a Valls i els de La Nova Escena hem aprofitat l’ocasió per parlar amb ells sobre el disc i les novetats de la gira.

Teníem molta curiositat per saber què en pensen del paper de vàter, pregunta que la nostra companya Helle Kettner sempre fa a les seves entrevistes. En Joan Enric, l’Eduard i en Ferran tenen un missatge per a ella.

 

Càmera i edició: Marta Escolà

Melòmans: Napoleón Pincha.

Per Frederic Cervelló

Napoleón Pincha.JPG

El tarragoní Napoleón Pincha desprèn il·lusió sempre que parla de música; per tant, no ens hem pogut estar de demanar-li que sigui un dels nostres Melòmans.  Fan dels Kinks, de les jaquetes d’entretemps i dels divendres al vespre, us el trobareu punxant en llocs petits de Tarragona. A la seva col·lecció de discos hi pots trobar des de Northern Soul fins a Italo Disco, fent paradeta a Manchester. Forma part del Club Vinil Tarragona i col·labora estretament amb Madmua Records, un segell tarragoní que reedita joies oblidades de l’underground nacional dels 60 i dels 70 de la mà dels autors i intèrprets originals.

Napoleón Pincha confesa que ja està cansat de clubs i d’anar amb les maletes plenes de discos amunt i avall. S’ha recorregut mig país punxant, així que li permetrem que seleccioni al seu gust les punxades. Sens dubte, un personatge amb mil històries per explicar.

  1. La cançó que va fer que et convertissis en DJ.

Comencem per no considerar-me DJ. M’agrada punxar discos però no em considero DJ. I espero no arribar a ser-ho mai. Sempre m’he vist molt lluny d’aquesta figura. Em sento molt més còmode com a “punxadiscos”. I pel que fa a la pregunta, no seria cap cançó. Vaig començar a punxar per amor a compartir moments i cançons.

  1. Un disc que t’hagis comprat només perquè et molava el disseny de la portada.

N’he comprat dotzenes per la portada, sobre tot durant els meus anys d’adolescència en els què no hi havia Internet. Arriscada pràctica amb resultats dispars. Recordo comprar-me sense dubtar el Ogdens’ Nut Gone Flake dels Small Faces al veure que aquella portada es convertia en un desplegable preciós. I aquest cop la vaig encertar de llarg.

small_faces-ogdens_nut_gone_flake4.jpg

  1. La primera cançó que vas punxar.

Ho recordo com si fos ahir. Tardor del 96 al Cau de Tarragona: Teenage Fanclub – “About you (1995).

  1. El millor disc del Brit Pop.

No hi ha lloc ni pel dubte ni pel debat: el Different Class de Pulp (1995). Deixant palès que la relació entre la banda i el Brit Pop és mera coincidència en el temps. Pulp jugava en una lliga molt superior a la resta d’aquells grups i no els puc catalogar com a tal. No hi ha ni mitja cançó dolenta. Jarvis Cocker és un dels millors lletristes de la història de la música anglesa juntament amb Ray Davies i Scott Walker. Aquest disc els hi va atorgar el reconeixement que injustament se’ls hi havia negat amb anterioritat. La pregunta difícil de contestar seria amb quina cançó del Different Class em quedo. Abans intentaria donar resposta a la conjectura de Hodge.

81BS3JZWOJL._SL1200_-e1446229185775.jpg

  1. Un hit incontestable del Northern Soul.

Avui em ve molt de gust cantar i ballar el “Do I love you”, de Frank Wilson. Encaixa molt bé per avui. Demà probablement escolliré una altra.

  1. La cançó que més cops has ballat al Groove.

El “Limon limonero”, de Henry Stephen. No et pots quedar quiet quan la sents. Hauria de sonar en qualsevol sessió digna del Groove. Una petita recomanació napoleònica: doneu-li la volta al disc i escolteu la cara B. Fa una versió del “Hang on sloopy exorbitant.

  1. El disc que més il·lusió et fa que hagi reeditat Madmua Records.

Això és com escollir entre un dels fills! Mmmmmh… vull pensar que està per arribar, però és més que evident que tots ells són molt i molt especials. Prou Matic per ser els primers i delicatessen de proximitat. Juan Muro perquè ens ha permès conèixer a un músic extraordinari i a una persona encara millor. Los Brujos per no haver-se editat mai i rescatar gravacions perdudes. Los Amis és un doble two-sider magnífic i amb una història increïble al darrera. Amb “Atardecer” vaig veure claríssim des del minut 1 que aquella joia s’havia de reeditar. La sisena, perquè canvia d’estil virant cap a la Bossa nova i sense deixar de banda l’essència del segell. I la que serà la setena referència, que es presentarà en els propers dies, perquè la remasterització ha sortit d’un disc de la meva col·lecció i, a més a més, és un dels meus preferits. Us puc avançar que nos va a contar muchas cosas bonitas.

  1. Una cançó que et flipa però que, quan la punxes, el públic no respon com tu voldries.

Aquesta sí que la tinc molt clara i, si m’ho permeteu, la vull posar en majúscules: “THE HAIR STYLE OF THE DEVIL” de MOMUS. És pop, New Wave, Synth, llum, foscor, pista de ball, habitació, poesia, temor, esperança… és tot. Malauradament, l’únic que la balla sóc jo.

  1. El single que no punxaràs mai més per por de ratllar-lo.

Hi ha poquets discos que no tregui de casa per punxar. Pot ser la primera edició d’Un soplo en el corazón de Family, que li tinc una estima especial. Si un cas, trec les reedicions a passejar.

a4111116863_10.jpg

  1. La millor cançó per tancar una altra sessió memorable del club Old Wave New Wave.

 “God only knows”. Se us acut una altra de millor? Ja contesto jo: no. No n’hi ha.