Fitt 2017: Noves dramatúrgies

“Si la gent només volgués veure coses que pot entendre no haurien d’anar al teatre:
haurien d’anar al bany”
Bertolt Brecht

 

El teatre som nosaltres i tu i jo i el comú i el propi i el veí del replà i la peixatera del mercat i aquest i aquella i el conegut i l’amic íntim.

És el teatre què et fa anar més enllà: riure, plorar, sentir, pensar, qüestionar-te, refer-te.

I sí, també amb el teatre pots volar: deixar, per instants, que els peus i tu caminin cap a realitats fictícies on la veritat, curiosament, és un mateix.

 

 

Text i fotografies: LauretART Fotografies · @castafioredixit

Instagramer de la quinzena:

Laura Casas

@laury_winslow

La fotografia m’acompanya des de fa molts anys, però reconec que el “cuquet” real no se m’ha despertat fins que he començat  a necessitar-la de debò. I dic necessitar-la perquè és ben bé així: ha esdevingut el suport perfecte pel tipus de text que m’agrada escriure. Sovint arriba primer la lletra –la inspiració és una mena d’ésser que costa molt d’entendre– i em toca cercar la imatge que millor pot representar la idea novel·lada; altres cops és la foto la que apareix abans –allò d’estar al lloc ideal en el moment ideal, o simplement tenir fortuna– i d’allà emana tot un món real o fictici que adoptarà la forma de relat breu o conte fantàstic. M’encanta aquesta dependència i esprémer al màxim el vessant poètic de la imatge.

Tot plegat fa que la fotografia de carrer sigui la meva perdició. És allà on els petits detalls guanyen força, amagats o refugiats en el soroll, i m’agrada despullar-los sense pressa, anant sempre amb els ulls ben oberts. Una ombra que es trenca, un gos que s’humanitza, una mirada que es perd entre la multitud, una persona que fuig sense moure’s però que clarament t’està enviant algun tipus de missatge…en les coses petites hi ha les millors històries. És per això que no puc classificar les meves fotografies per temàtiques, em seria impossible, l’eclecticisme mana en tot moment.

Aviat farà dos anys que vaig obrir www.elandenvolatil.com.  Sempre explico l’anècdota. No tenia cap intenció de tenir web, però em vaig apuntar per error a un curs de WordPress –havia de ser de Photoshop– i la pràctica final consistia en dissenyar una pàgina per un projecte personal o empresarial. L’andana va començar a caminar de manera espontània i amb ella van néixer les inquietuds creatives d’avui. Les petites coses són l’espurna de tot.

 

 

LNE us recomana: El Pèsol Feréstec.

Per Frederic Cervelló

Estrenem-Lot-avancament-pesol-ferestec_1768033259_39788630_3971x2647.jpg

El Pèsol Feréstec és una banda barcelonina que combina l’esperit i la immediatesa del punk amb la poesia. Formats l’any 2003, actualment en formen part en Gerard Segura (vàlius) a la guitarra i veu, en Marià Codina (Estruç) a la bateria i teclat, la Carlota Serrahima a la veu, la Montserrat Martin (Rombo) al baix i la poeta Maria Cabrera a la rapsòdia. També hi han pres part anteriorment en Vito Spampinato (baix) i la Cèlia Nadal (rapsòdia). Entre els seus referents trobem Pau Riba, Sisa, Ovidi Montllor, Maria del Mar Bonet, The Feelies i Young Marble Giants.

Després d’un primer disc fallit, Fa temps que ho diem (La Salseta Records, 2011), la banda es va fer un lloc a l’escena independent de casa nostra amb Cor de carn (The Indian Runners, 2015), gravat, mesclat i masteritzat per Cristian Pallejà i Ferran Resines als estudis cavall fort. El disc incloïa sis poemes musicats (Maria Mercè Marçal, Blai Bonet, Jordi Vintró, Carles Riba, Ausiàs March, Gabriel Ferrater i Marià Vilangómez), dos poemes d’Enric Casasses, una versió de Pepe Sales (“Virgo Vamp”) i tres cançons pròpies.

Aquest abril han editat la seva tercera referència, l’imperdible Treure’n robins (The Indian Runners, 2017), gravat, produït i mesclat als estudis Caballo Grande per en Ferran Resines i en Cristian Pallejà i masteritzat a l’Estudio Hukot per en Milo Gomberoff. El disc inclou tres poemes musicats de Maria Cabrera, recent guanyadora del premi Carles Riba de poesia, dos dels quals pertanyents a La Ciutat Cansada (Óssa Menor, 2017); un poema de Joan Vinyoli, quatre cançons pròpies i una versió del clàssic de Rino Gaetano Ma il cielo è sempre piu blu, que tanca el disc. La il·lustració de la coberta és de Pol Montserrat.

Els podeu escoltar a: https://pesol.bandcamp.com/

Melòmans: Lyona.

Per Frederic Cervelló.

lyona2.jpg

La nostra melòmana del mes de juliol és la realitzadora i il·lustradora esparreguerina Marta Puig, més coneguda pel nom artístic de Lyona.

La Marta va descobrir el cinema de ben petita gràcies al seu avi, que la duia cada cap de setmana al cine. Va flipar amb Eduardo Manostijeras i va decidir que de gran seria cineasta. Dit i fet; un cop acabat l’institut va entrar a l’ESCAC (Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya) i es va llicenciar en direcció. Tot i que ha realitzat alguns curts, la Marta és reconeguda sobretot pels seus videoclips, que és el gènere que més l’atreu perquè combina les seves dues grans passions: el cinema i la música. Els seus vídeos són imaginatius i artesanals; els seus grans referents Spike Jonze i Michel Gondry. Com molts altres artistes de la seva generació, la Lyona va trobar el seu aparador en Internet i les xarxes socials, que van apropar la seva obra al públic.

El primer videoclip el va fer per la seva amiga Mürfila. En Santi Balmes, de Love of Lesbian, el va veure i li va proposar que dirigís un vídeo per la seva banda. El resultat va ser tan positiu que, des de llavors, mantenen una estreta col·laboració artística. També ha dirigit videoclips per bandes com Sidonie, Maria Coma, Pau Vallvé, The New Raemon, Els Pets, Inspira, Zahara o Lori Meyers.

Britpopera de pro i amb look d’eterna adolescent, la Marta Puig combina els vídeos amb la publicitat i la il·lustració. Fins ara ha publicat nou llibres il·lustrats, el primer dels quals el best seller infantil Yo mataré monstruós por ti, a mitges amb en Santi Balmes, autor del text. Actualment està preparant el que serà el seu primer llargmetratge que, segons hem pogut saber, serà un musical.

Més info a www.lyona.cat.

 

  1. La cançó que t’agradava de petita i que encara ara t’emociona.

Des de ben petita, quan veia una foto del David Bowie, hi veia a ma mare, i suposo que per això li tenia una admiració especial. M’encantava Ziggy Stardust and the spiders from Mars, l’imitava cantant “Lady Stardust”, baixant per les escales de casa com si fos una estrella del rock. Però va ser amb la pel·lícula de Yo, Christiane F, on la protagonista era fanàtica de Bowie, que em vaig enamorar de “Heroes”. A dia d’avui cap altra cançó ha aconseguit emocionar-me tant com aquesta. Només sentir les primeres notes i ja se’m posa la pell de gallina, i quan ell crida “I will be king…”, alguna cosa se’m trenca per dins.

 És una delícia el vídeo en què Toni Visconti explica com va ser la gravació del tema, on entre moltes coses explica qui era la parella que es feia un petó al costat del mur…

  1. El millor disc del Britpop.

En el seu moment hauria dit Dog Man Star de Suede, però amb la distància no puc evitar escollir His’n’hers de Pulp. El que passa és que jo em vaig enamorar de Pulp amb This is hardcore i vaig redescobrir els seus anteriors discs passat el moment àlgid del Britpop. Però His’n’hers conté dos dels meus temes preferits de Pulp: “Babies” i “Do you remember the first time”.

philip_castle_Enfilme_7918e.jpg

  1. La cançó que et fa ballar, ballar i ballar.

N’hi ha moltíssimes, però una infal·lible és “I follow rivers” de la Lykke Li, en qualsevol festa punxes aquest tema i és un subidón immediat.

  1. El disc que sona de fons mentre treballes.

Sóc molt d’entrar en bucles, quan trobo un disc que m’agrada no paro d’escoltar-lo. Fa un temps el Carrie & Lowell, de Sufjan Stevens va ser la meva banda sonora per treballar; l’estiu passat va ser el Everything You’ve Come To Expect, de The Last Shadow Puppets, i últimament he estat desgastant tota la discografia de La Casa Azul.

La-Casa-Azul-es-uno-de-los-gru_54347141569_54028874188_960_639.jpg

  1. La millor cançó del This is hardcore, de Pulp.

És un disc que estimo. Com deia abans em vaig enamorar de Pulp amb This is Hardcore. Va ser veient el videoclip de “Help the aged”, em va fascinar per la lletra. Però és una cançó més petita, “TV Movie”, la que m’emociona més. En el seu moment aquesta estrofa definia perfectament com em sentia:

Without you my life has become a hangover without end

A movie made for TV

Bad dialogue, bad acting, no interest

Too long with no story and no sex”

  1. Un disc que t’hagis comprat només perquè et molava la portada.

The golden mile,  de My life story; i el disc va resultar estar molt bé.

31133-the-golden-mile.jpg

  1. La cançó que més ràbia et fa que s’hagi convertit en sintonia d’un spot publicitari.

Fa poc vaig sentir “Changes” de Bowie en algun spot de cotxes. No vaig voler ni veure’l, em va semblar una heretgia.

  1. La portada de disc que t’hauria agradat dissenyar.

M’hauria encantat fer la primera portada de Placebo. M’encanten els colors de la fotografia, el gest del nen, la simplicitat de la imatge i l’actitud que transmet.

placebo-placebo

  1. El videoclip que has realitzat del què n’estàs més satisfeta.

“1999”. Suposo perquè tancava un cicle, una història, una relació. Fer els vídeos pel disc de Love of Lesbian va ser una experiència més enllà de lo professional, molt intensa. Vam crear un vincle molt fort amb tot l’equip, amb la Marina i el Carlos (protagonistes dels vídeos) i fer el video “1999” era la manera de tancar la història i despedir-nos dels personatges. Va ser molt emotiu el rodatge, i encara ara quan el miro, m’emociono, ja no pel propi video, sino per tot el que implica.

  1. El videoclip que més t’agrada dels què ha dirigit Spike Jonze

És difícil quedar-se només amb un, m’encanta la senzillesa de “Praise you”, m’agrada el punkisme de “Drunk girls” de LCD soundsystem, i estic enamorada de Christopher Walken i els seus balls a “Weapon of Choice” de Fatboy Slim.

EL QÜESTIONARI: PAVVLA

Per Frederic Cervelló

Pablo Luna Chao 1.jpg
Foto: Pablo Luna Chao

Si us vau perdre el concert de la PAVVLA al passat Minipop, no patiu; aquest mes de juliol teniu dues oportunitats més per veure-la en directe ben a prop de casa. La primera, aquest dimecres 12 de juliol a Valls, a la terrassa del Portal 22, en el marc del cicle de petits concerts a la fresca De Gust (20h, gratuït), cicle que es va inaugurar el 28 de juny amb l’actuació d’un altre dels nostres grups de capçalera, Renaldo & Clara, i que es perllongarà fins a finals d’agost. La segona oportunitat la tindreu el proper 22 de juliol a Altafulla, aquest cop en el context d’una nova edició del festival Altacústic.

La PAVVLA ens presentarà les cançons del seu disc de debut, el molt recomanable Creatures (Luup Records, 2016), que es mou entre el folk i l’electrònica i que ha convertit a la jove barcelonina en un dels noms a tenir en compte de l’escena musical de casa nostra.

Els de La Nova Escena hem aprofitat la visita de la PAVVLA a les nostres terres per fer-li un dels nostres Qüestionaris.

  1. El primer disc que et vas comprar.

Maroon 5, Songs about Jane.

  1. El primer instrument que vas tocar.

El piano.

  1. El primer grup del que vas formar part.

Un grup amb dos amics de la ESO. Va durar dues setmanes. Cadascú volia fer una cosa diferent i cap dels tres escoltàvem la mateixa música!

  1. El primer cop que vas tocar en directe.

A un showcase de primer de Batxillerat.

  1. Si no fossis músic, segurament que ara estaries…

Estaria estudiant interpretació o treballant com a actriu! I si tampoc pogués ser-ho, seria mestre de parvulari.

  1. Si ens agrada PAVVLA, també ens hauria d’agradar…

L’últim disc de Daughter.

  1. Un músic amb qui vulguis col·laborar.

Banks.

  1. El millor moment de la teva vida com a músic.

Cada vegada que algú em diu que escolta i que li agrada el que faig i quan vam gravar i produir l’àlbum. Sóc feliç creant a l’estudi.

  1. L’escena musical dins la qual tots els mitjans s’entesten en incloure’t.

Més d’una vegada he sentit dir que tinc un estil “james blakià”. No sé si és del tot encertat però l’adoro moltíssim i és un súper “piropo”; o sigui, que tampoc em queixo.

  1. El darrer cop que vas sentir pànic abans de pujar a un escenari.

Ara no recordo cap dia que sentís pànic; sempre estic una mica nerviosa, però res més. El primer concert en acústic que vaig fer com a PAVVLA, obrint per la Marion Harper als Jardins de Marimurtra, allà si que vaig sentir pànic!

  1. Un grup o solista del sud de Catalunya.

Els Pets!

  1. El darrer cop que vas tocar a la província de Tarragona.

Al Minipop [3 de juny del 2017].

Pepet i marieta a Móra d’Ebre

El 7 de juliol, Josep Bordes, cantant i compositor de Pepet i marieta, va oferir un concert en acústic a Móra d’Ebre, durant la mostra de vins de la Ribera d’Ebre.

Actualment, Pepet i marieta estan presentant el seu últim treball, “La Revolució dels Somnis” (Música Global, 2017).

Fotografies de Marta Escolà · @laMartu30

Zulú Zulú – Jornades Musicals de l’Ermita de La Pietat (Ulldecona)

Zulú Zulú van actuar el passat 2 de juliol a l’Ermita de la Pietat d’Ulldecona dins les Jornades Musicals, que ja van per la seva 13a edició.

Fi-Lyon,  (bateria, percussió, vibràfon, veu), Sr. Zebra (baix, percussió, bateria, veu) i  Girafa# (guitarra, teclats, trompeta, vibràfon, veu) van presentar Defensa Zebra (Foehn Records, 2017) el seu àlbum de debut. Un treball de ritmes africans barrejats amb pop-rock progressiu. Un estil que Zulú Zulú defineixen com afropsicodèlia balear.

Fotografies de Marta Escolà · @laMartu30