The Kinks en 10 versions

Here’s wishing you the bluest sky / And hoping something better comes tomorrow / Hoping all the verses rhyme / And the very best of choruses to / Follow all the doubt and sadness / I know that better things are on the way

Jordi Ximeno

Des de mitjans dels seixanta The Kinks han facturat algunes de les cançons més grans, contundents, fràgils i emocionants del pop rock. Puc assegurar, sense por a equivocar-me, que qualsevol grup passat i present s’ha atrevit en algun moment a reinterpretar les cançons dels germans Davies i companyia.

És relativament fàcil trobar deixebles que en algun moment o altre han mostrat els seus respectes a la banda britànica. La llista no és curta: The Jam, Pretenders, Madness, Bad Religion, Los Flechazos, Yo la tengo, The Cactus Blossoms, Holly Golightly, Malcolm Scarpa, The Fall, Los Hermanos Dalton, Nancy Sinatra & Lee Hazlewood, David Bowie, Los Salvajes, Plimsouls, Fountains of Wayne, Van Halen, Los Imposibles, Josh Rouse, François Hardy, Frank Black, Islandia Nunca Quema, Elvis Costello, Big Star, Elliot Smith, Matthew Sweet & Susana Hoffs o Jonathan Richman per citar-ne alguns.

Tot i que sovint és millor recórrer a l’original, aquí teniu 10 versions de The Kinks que tothom hauria d’escoltar en algun moment de la seva vida.

  1. FOUNTAINS OF WAYNE “Better things”

L’any 1996 el quartet de Northampton (EEUU) deixà clar amb un disc debut homònim que eren una de les apostes més interessants del power pop nord-americà de finals de segle XX i hereus del llegat de The Kinks. Anys més tard, amb aquest tema obrien un excel·lent disc tribut a les cançons de Ray Davies & The Kinks titulat This is where I belong (2002). L’original de “Better Things” es troba tancant Give the people what they want (1981). És una dolça joia sentimental que la converteix possiblement en la millor cançó d’un disc irregular dels britànics i que els Fountains of Wayne transformen en un gran hit que no ens cansem de tatarejar.

  1. THE STRANGLERS “All day and all of the night”

Si hi ha dos o tres cançons que tots hem cantat de The Kinks aquestes són “You really got me”, “Victoria” i “All day and all of the night”, no? Bé, a aquesta llista en podríem afegir unes quantes més. Dos minuts i mig de rock cru i visceral amb un dels riffs de guitarra més fàcils de reconèixer de la història del rock però en aquest cas de la mà dels també britànics The Stranglers, i amb secció de vents inclosa. És possible que la versió superi l’original?

  1. DAVID BOWIE “Where have all the good times gone”

Entre 1970 i 1973 Bowie publicà quatre discos que tothom hauria de tenir i escoltar amb atenció. Encara no sabeu quins són? Preneu nota: The Man who sold the world (1970), Hunky Dory (1971), The rise and fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars (1972) i Aladdin Sane (1973). El mateix 1973 també arribà Pin ups, un disc de versions on perd cert ganxo però on redescobrim temes d’altres apropiats i passats pel filtre del glam rock tan propi del Bowie d’aquells anys. Tancant el disc es troba “Where have all the good times gone”, una peça divertida, amb nervi i amb un potent riff de guitarra que el gran duc blanc reinterpreta amb classe.

  1. ELVIS COSTELLO “Days”

Difícil, per no dir impossible, és crear una cançó que sigui alegre i trista a la vegada. Però The Kinks ho van aconseguir quan els germans Davies van escriure sobre l’adéu agredolç a un vell amor.  Un single que va rebre poc entusiasme entre la crítica musical de l’època. A propòsit de “Days”, Keith Moon de The Who deixà escrit a Melody Maker que li agradaven The Kinks però que mai li havien semblat una banda de veritat. Afegia que “Days” era el tipus de cançó que Pete Townshend guardava a la nevera. Alguna cosa més a dir? Aquesta delicada versió per part d’Elvis Costello es va incloure a la BSO del film de Wim Wenders Until the end of the world (1991)

  1. YO LA TENGO“Fancy”

Des dels inicis els Yo la tengo van deixar clar que els germans Davies ocupaven un espai important en l’altar musical del trio de Hoboken. Així, “Big Sky” va ser inclosa a Ride the Tiger (1986), àlbum de debut del trio, I “Oklahoma, USA” uns anys més tard al fantàstic Fakebook (1990). Sense oblidar “King Kong” inclosa a Murder in the second degree, és a dir aquell divertimento que els YLT enregistren a l’emissora de ràdio WFMU. A més, en alguna ocasió hem escoltat els YLT versionejant en directe alguna cançó de The Kinks. Però ens hem volgut quedar amb “Fancy”, publicada en el seu moment a l’àlbum tribut This is where I belong (2002). Els YLT respecten els aires de l’original aconseguint donar un aire eteri i nocturn a aquest tema publicat originàriament a Face to face (1966).

També molt recomanable és l’adaptació feta pels californians Redd Kross.

  1. THE JAM “David Watts”

L’any 1978 Paul Weller donà un petit gir a The Jam publicant All Mod Cons. Un disc més madur que els anteriors i que en el mateix moment de la seva publicació es guanyà el títol de clàssic convertint al músic anglès en veu de tota una generació. Entre la dotzena de cançons trobem aquesta excel·lent mostra de respecte al “David Watts” de Ray Davies.

  1. FRANÇOISE HARDY “Who’ll be the next in line”

Després de quatre anys de la publicació de Kindsa Kinks (1965), segon disc dels britànics, la francesa Françoise Hardy publicà En Anglais. Un disc on s’atrevia a reinterpretar acompanyada per una  orquestra i amb cert èxit clàssics del rock i el folk anglès. Al segon disc de The Kinks destacaven joies com “Tired of waiting for you”, “Set me free” o “A well respected man” però també una petita gran cançó com “Who’ll be the next in line” que en boca de Françoise Hardy sona atractiva i suggerent.

Si el que busqueu és una versió més rockera sempre és recomanable escoltar-la de la mà dels Queens of the Stone Age.

  1. THE FALL “Victoria”

Aproximadament una dècada després de la creació de The Fall, Mark E. Smith va aconseguir (si és que en alguna ocasió això havia estat un objectiu) incloure una cançó a les llistes britàniques. I fou gràcies a la versió d’aquest “Victoria” de The Kinks inclosa a The Frenz Experiment (1988). Un disc caracteritzat, com la resta de l’obra de Mark E. Smith, per l’energia, la provocació i la ferocitat. De l’original podem dir que obria l’excel·lent Arthur (or the Decline and Fall of the British Empire) (1969). Un disc conceptual on es canta la història d’un londinenc que decideix un cop finalitzada la Segona Guerra Mundial emigrar a Austràlia per fugir dels horrors de la guerra. Una cançó que és una canonada satírica a la reina britànica i als signes d’identitat d’aquesta illa.

També molt recomanable és la versió que van despatxar Los Hermanos Dalton a Nada suena igual (1993) o les que han realitzat Sonic Youth, Belle & Sebastian o The Kooks.

  1. MADNESS “Lola”

El soul, el reggae o el pop britànic van ser igual d’importants en el creixement musical dels Madness que en aquesta ocasió ens mostren una “Lola” molt més ballable. Possiblement aquesta sigui una de les 5 cançons més populars mai escrites per Ray Davies. Per cert, l’original està inclosa a Lola versus Powerman and the Moneygoround, part one (1970) un disc on destaquen també grans cançons com “Strangers” (d’obligada escolta és la versió que fan els Golden Smog) i “Apeman”. Au vinga…. a ballar amb la banda que va reviure l’ska tot just acabava la dècada dels setanta!

  1. JONATHAN RICHMAN “Stop your sobbing”

Inclosa a The Kinks (1964), àlbum de debut dels britànics,  aquesta cançó va tenir una segona vida quan l’any 1980 Chrissie Hynde la va incloure al disc debut dels Pretenders. Ha estat difícil decidir-se entre la versió dels Pretenders o la de Jonathan Richman però finalment hem triat la del bostonià membre fundador de The Modern Lovers per la debilitat que tenim per aquest artista. La cançó és bastant “tonta” però té un no sé què que la converteix en una veritable joia a tenir present. En Jonathan n’és conscient de tot això, juga amb ella despreocupadament i amb alegria aconseguint millorar l’original.

I si encara en voleu més…

Elza Soares “A mulher do fim do mundo” (Mais Um Discos, 2016)

A bossa negra

Jordi Ximeno

Deixant de banda la música anglosaxona i les seves arrels hi ha tres estils musicals propis d’altres països, si és que hi ha músiques pròpies d’un sol país, que en ocasions m’han atret. Així, de forma puntual (no negaré la meva devoció pel pop-rock en algunes de les seves branques i èpoques) m’he apropat amb curiositat i passió al fado portuguès, al son cubà i a la música brasilera. La intenció inicial d’aquest tercer Afers exteriors era fer un breu repàs a alguns dels discos més emblemàtics procedents del Brasil però des de fa uns mesos A mulher do fim do mundo m’ha captivat fins a extrems insospitables.

Elza Soares va néixer l’any 1937 en una favela de Río de Janeiro o, segons les seves pròpies paraules, va néixer al planeta fam. Llegint la seva biografia titulada Cantando para no enloquecer (1997) descobrim com ha estat de dura la vida personal (obligada pel seu pare a casar-se als 12 anys, mare un any després, vídua als 21, ha vist morir cinc dels seus fills, exiliada per la junta militar brasilera el 1966 són algunes de les adversitats a les que s’ha enfrontat) i artística d’aquesta mulata d’ulls ametllats que publicà un dels àlbums brasilers més interessants del 2016.

A mulher do fim do mundo s’obre amb “Coração do mar”, una peça a capella del poeta modernista Oswald de Andrade musicada per José Miguel Wisnik. Aquesta primera mostra d’intimitat serena desapareix en la major part d’un disc on destaca la veu ronca i trencada de Soares acompanyada per diversos patrons rítmics que van des de la samba més bruta al rock and roll distorsionat, on a més de les percussions destaquen els vents metall que trobem en algunes peces. És un disc de pop avantguardista on el Brasil xoca amb la resta del món. Un disc resultat del món global on vivim. Un disc violent com la vida mateixa de l’artista. Fet que queda ben reflectit en les seves lletres. A “Maria da Vila Matilde” canta en contra de la violència que pateixen les dones: “E quando o samango chedar / Eu mostro o roxo no meu braço”, “Cê vai se arrepender de lavantar a mão pra mim”; a “Benedita” retrata el submón de drogues i violència a través dels ulls d’un transvestit i a la sexualment explícita ”Pra fuder” canta “Meu temporal me transforma em loba / Presa, você vai gemer / Feito um cordeiro entregue pra morte / Seu susurra a pedir: / Pra fuder! Pra fuder! Pra fuder!”. Suposo que no cal traducció, no? . Aquestes tres cançons, juntament amb la cançó que dóna nom al disc i “Solto” són possiblement les millors cançons d’un àlbum on Soares, dirigida i produïda pel bateria Guilherme Kastrup, es fa acompanyar per músics de l’escena independent de São Paulo. Un disc que captiva d’inici a final, un disc que trenca convencionalismes.

A mulher do fim do mundo és l’obra d’una dona ferida però amb la suficient força per enfrontar-se a qualsevol adversitat. Una dona que ha rebut cops a tort i a dret i que al llarg dels anys ha renascut en diferents ocasions.

The Softies “It’s love” (KRecords, 1995)

En algun lloc crec haver vist una cicatriu en forma de cor

Jordi Ximeno

Si faig un ràpid repàs mental dels discos que més vaig escoltar l’any 1995 recordo precipitadament àlbums d’Elastica, Luna, Yo la tengo, Smog, Pavement, The Amps, Cake, Spain, Vic Chesnutt, Foo Fighters, Sonic Youth, PJ Harvey o Teenage Fanclub. Discos descoberts gràcies a recomanacions de revistes especialitzades, programes de ràdios locals amb criteris allunyats de les clàssiques ràdio formules, amistats o per riscos assumits quan t’enamores d’una portada.

Un any dóna per descobrir i escoltar molta música però sempre hi ha discos que s’escapen del nostre radar. Discos que només el temps o la casualitat fiquen en la nostra trajectòria. Alguns diuen que l’atzar regeix la vida de l’univers i dels humans. No sé si serà cert o no però la casualitat, el destí, la sort, l’atzar o com cony li vulguis dir van fer que un dia de principis d’aquest segle XXI una amiga decidís regalar-me una petita part dels vinils que tenia abandonats al traster de casa dels seus pares. Entre el lot de discos hi havia “It’s Love” (K Records, 1995), àlbum de debut del duo de Sacramento The Softies.

El primer que crida l’atenció d’aquest disc és el fantàstic treball gràfic d’Adrian Tomine, també responsable de les portades i les il·lustracions de “What were once flames now smolder” (1997) de The Crabs, “Daisies of the Galaxy” (2000) i “End Times” (2010) d’Eels o “The Best of” (2006) de Luna. Un artista que a Espanya ha vist publicat alguns dels seus còmics gràcies a l’editorial La Cúpula. He de reconèixer que des del primer moment em vaig enamorar d’aquesta portada, pensant que amb tota seguretat deuria ser obra de Jaime o Beto Hernández. Però estava ben equivocat. Una portada que ens transporta a una altra època, possiblement a un carrer de qualsevol petita ciutat nord-americana dels anys ’50. Una portada que per si sola ja és tota una declaració d’intencions del que descobrirem quan l’agulla comenci a recórrer el camí marcat al vinil. Un disc i unes cançons que perfectament podrien formar part de la banda sonora de “Ghost World” de Daniel Clowes.

It’s love” és un disc extraordinàriament melancòlic signat pel duet format per Rose Melberg i Jen Sbragia. Totes dues amb un passat més o menys interessant en l’escena indie nord-americana, sobretot la senyoreta Melberg al capdavant de Tiger Trap. Un any abans, però, ja havien facturat “Love Seat” un primer single de quatre cançons al segell Slumberland.

De les cendres de Tiger Trap, una de les formacions femenines més carismàtiques de l’indie dels EEUU caracteritzada per un so fresc i energètic concentrat en petites píndoles de pop punk, va sorgir una nova proposta que buscava trencar amb tot el que Melberg havia fet fins aleshores. És a dir, havia arribat el moment d’arriscar i de buscar una nova veu. Amb aquest propòsit naixia The Softies, allitant un so angelical, innocent i naïve.

It’s Love” és un disc amb dues guitarres i melodies fràgils perfectes per formar part de la banda sonora d’un dia plujós. Melberg i Sbragia van facturar catorze cançons per a cors solitaris i ànimes en pena sota la influència d’altres artistes que van des de les britàniques The Caravelles fins a Heavenly, passant pels Everly Brothers, Talulah Gosh, Simon & Garfunkel, Beat Happening o Everything but the girl. Deixant una petjada important en formacions posteriors com Camera Obscura, The Owls o Belle & Sebastian.

La formula és senzilla però no per això fàcil de dur a terme: una guitarra porta els acords, l’altra recull la melodia; una veu principal canta, l’altra tatareja melosament la melodia principal. Un disc pop sense secció rítmica. Les millors cançons són les més tristes, justament aquelles que ens mostren paisatges de tardor on els arbres ja no tenen fulles i comença el compte enrere per anunciar l’arribada de la primavera. Imatges d’enyorança i a la vegada carregades d’esperança. “Hello Rain”, cançó que dóna el tret de sortida al disc, ja deixa clares les intencions: “packing boxes all night / reading letters from you for the last time for real / leaving you behind was easy / now I know how little you feel / now I wasted all my wishes on you / I have nothing left to gain / so goodbye, wishing you well and hello rain / I made a paper boat and watched it going down the drain / so goodbye, wishing you well and hello rain”. Dues veus, dues guitarres i unes lletres quotidianes que fixen la seva mirada en els petits detalls il·luminen grans cançons com “I love you more”, “Charms around your wrist”, “Alaska”, “An Awful Mess”, “Fragile, don’t crush”, “Heart condition” o la fantàstica versió “I can’t get no satisfaction, thank God” dels britànics Talulah Gosh. Difícil, molt difícil resulta triar una, dues o tres cançons preferides en aquest disc.

Si faig un ràpid repàs mental dels discos que més he escoltat en els darrers anys, aquest primer treball de The Softies es cola, al costat d’altres grans clàssics que tots tenim en ment, en la meva llista de preferits. Pocs discos de debut transmeten tanta fragilitat i serenor com “It’s love”. Un disc que sona trist sense ser trist i que amb el temps s’ha convertit en punt de referència per a tot un seguit de bandes i melòmans d’arreu del món. Amb el temps, el duet signaria dos discos més: “Winter Pageant” (1997) i “Holiday in Rhode Island” (2000). Sense oblidar també els tres àlbums altament recomanables en solitari de Rose Melberg o altres aventures musicals amb Go Sailor, Gaze, l’interessant trio femení Brave Irene o Knife Pleats.

Bob Dylan, 10 cançons que els néts haurien de conèixer

To live outside the law you must be honest

 Jordi Ximeno

No sóc ningú per discutir-li el Nobel de Literatura ni tampoc per opinar si aquest és merescut o no. Això sí, en cap moment he dubtat que Dylan és un gran autor de cançons, un gran escriptor d’històries humanes. Només els illetrats podrien negar-li aquest reconeixement. La seva obra veu de moltes fonts que van des de les que tots coneixem (la generació de poetes beatnicks, Woody Guthrie o Hank Williams per citar-ne només alguns) fins a aquelles més quotidianes que la nostra mirada és incapaç de reconèixer.

Amb tota seguretat ningú coneix millor a en Bob Dylan que el mateix Bob Dylan. El jove amb fam de conquesta que estava a punt de facturar grans himnes de cançó protesta a principis dels seixanta s’ha reinventat constantment en els darrers cinquanta anys fent viatges del folk al rock i de l’acústic a l’elèctric en totes dues direccions. Un trajecte marcat pel seu propi pas, essent ell mateix l’únic responsable dels seus actes i decisions. Tot i això, el Dylan del segle XXI és el mateix artista lliure i contracultural que es negà a ser gurú i portaveu de tota una generació. Canvis i metamorfosis que amb tota seguretat no han fet desaparèixer aquell jove de Minnesota que gaudia de les cançons que programava la ràdio de l’època.     

He de reconèixer que no sóc un gran seguidor de l’obra del geni de Duluth. No sóc cap gran seguidor en el sentit que no he aprofitat cap de les oportunitats de veure’l en directe quan s’ha apropat a casa nostra. Per una altra banda, i possiblement tampoc no diu molt al meu favor, només he escoltat i devorat amb passió una dotzena dels seus discos.

Al cap tinc en ment altres grans lletristes com Leonard Cohen, Ray Davies, John Lennon, Bob Marley, Lou Reed, David Bowie o Ian Curtis però avui no toca parlar d’ells. Les cançons de Dylan són grans històries plenes de dones, rodamóns, predicadors, bromistes i espavilats que han marcat l’imaginari popular de la música. Cançons sovint introspectives i universals alhora.

10 cançons que els néts haurien de conèixer és un simple llistat d’imprescindibles, amb cert ordre de preferència. Un llistat personal, subjectiu, gens fàcil de realitzar i que es queda curt. Són 10 i només 10 com podrien ser 25, 50 o 100. Dit això, retorno la paraula a en Dylan i que siguin les seves pròpies cançons el meu sincer homenatge:

https://open.spotify.com/user/ashtmaticcat/playlist/2Rs96aflRFo82DDAMrW2dP 

  1. Visions of Johanna, inclosa a “Blonde on Blonde” (1966)

 The ghost of ‘lectricity howls in the bones of her face

Visions of Johanna o com jugar a dues bandes. L’obsessió de Dylan per Joan Baez mentre estava, des de novembre de 1965, casat amb Sara Lownds. Possiblement aquest sigui el seu millor disc. Catorze cançons enregistrades a Memphis i impregnades d’un so dens proper al blues, al country, al rock i al folk per parts iguals. Les lletres són incòmodes i esbiaixades, abandona la crítica social i canta a l’amor en una obra mestra on també cal destacar Rainy Day Women nos. 12&35, I want you, Just like a woman, Stuck inside of mobile with the Memphis blues again (si un dia parlem de les versions que s’han fer de Dylan no podrem deixar passar el Memphis Blues Again de Kiko Veneno) o Absolutely Sweet Jane. Segons ell mateix: “Es lo más cerca que he estado nunca del sonido que oigo en mi cerebro”

 

  1. All Along the Watchtower, inclosa a “John Wesley Harding” (1968)

There must be some kind of way outta here / Said the joker to the thief / There’s too much confusion / I can’t get no relief

Jimi Hendrix incendià aquest tema en una versió possiblement més coneguda que l’original de Dylan. Després res va seguir sent igual.  Tot i això, l’original de Dylan ja brillava amb llum pròpia. Amb la seva veu trencada, una guitarra, una harmònica i acompanyat per un baix i una bateria factura en poc més de dos minuts i mig una de les peces clau d’aquest disc.

 

  1. Tangled up in blue, inclosa a “Blood on the tracks” ( 1974)

We always did feel the same / We just saw it from a different point of view

Combinant diferents perspectives, aquesta cançó obre el disc mirant enrere per buscar el moment on desapareix l’amor i creix el desamor, per fer-se fort en la nostàlgia confessional i autocrítica d’una cançó escrita per un cor trencat ple d’angoixa. És el disc on retrata el seu divorci a Sara Lownds. Si els seus discos de la segona meitat dels seixanta són punt de referència aquest és, amb tota probabilitat, la seva gran obra mestra dels setanta.  

 

  1. Like a Rolling Stone, inclosa a “Highway 61 Revisited” (1965)

 How does it feel, ah how does it feel? / To be on your own, with no direction home / Like a complete unkown, like a Rolling stone

Un cop de caixa i un gairebé imperceptible eco de bombo donen entrada a una de les cançons més grans de la història del rock. Hi ha cançons que marquen una època i queden en la memòria de la humanitat com va passar posteriorment amb Heroes de Bowie o Smells like teen spirits de Nirvana. Qui no coneix o ha cantat en algun moment Like a Rolling Stone? Una altra peça clau en el cançoner de Dylan que obre un disc essencial on també trobem joies com Ballad of a thin man, Just Like Tom Thumb’s Blues o Desolation Row. Segons Dylan: “Nunca seré capaz de hacer un disco mejor que este. Es sencillamente demasiado bueno. Hay un montón de cosas en él que hasta yo escucharía”

  1. Lay Lady Lay, inclosa a “Nashville Skyline” (1969)

 Until the break of day, let me see you make him smile / His clothes are dirty but his hands are clean /And you’re the best thing that he’s ever seen

El primer cop que vaig escoltar aquesta cançó no va ser a través de la veu de Dylan, sinó per la versió de Ministry que punxà algun amic de la desapareguda Punt 6 Ràdio. Des d’aquell moment vaig quedar meravellat al descobrir l’original. Interpretada amb delicadesa i amb una de les veus més netes que mai ha enregistrat trobem un Dylan que canta al desig de forma luxuriosa i romàntica a la vegada. En aquest mateix disc també hi ha grans cançons com Girl from the north country (interpretada amb en Jhonny Cash) o I threw it all away. Per cert, sabíeu que aquesta cançó havia de ser la cançó central de la BSO de Midnight Cowboy però al no entregar-la a temps van acabar escollint Everybody’s talkin de Fred Neil?

 

  1. Cold Irons Bound, inclosa a “Time Out of Mind” (1997)

There’s a wall of pride high and wide / Can’t see over to the other side / It’s such a sad thing to see beauty decay / It’s sadder still to feel your heart torn away

L’obra mestra dels ’90 inclou aquest blues pantanós on la instrumentació (guitarres, baix, orgue, percussions i veu) es retorça com si hagués fet un viatge en el temps per descobrir un Dylan que cerca els orígens amb una lletra que transmet desesperació i mal d’amor.

 

  1. Jokerman, inclosa a “Infidels” (1983)

Jokerman dance to the nightingale tune, / Bird fly high by the light of the moon, / Oh, oh, oh, Jokerman

L’ambigüitat sempre ha estat una eina literària al servei de Dylan i en aquesta cançó també ho és de la seva religiositat. S’apropa als ritmes caribenys i al reggae i també a una nova forma d’entendre la fe. Només ell és capaç de capturar el sentit d’allò que és important en poètiques cançons d’amor. Per cert, també és recomanable la versió rockera que ell mateix va fer quan visità el show de David Letterman l’any 1984 (la trobareu a youtube).  

 

  1. Hurricane, inclosa a “Desire” (1975)

Pistol shots ring out in the barroom night / Enter Patty Valentine from the upper hall / She sees a bartender in a pool of blood / Cries out my God, they killed them all / Here comes the story of the Hurricane / The man the authorities came to blame / For somethin’ that he never done

Dylan retorna a la cançó protesta amb la història del boxejador Ruben “Hurricane” Carter, acusat injustament de triple assassinat, feta cançó. Construeix un text sòlid i articulat, un himne contra la discriminació en uns Estats Units on encara a dia d’avui hi ha greus problemes de racisme.

 

  1. Ain’t talkin, inclosa a “Modern Times” (2006)

As I walked out in the mystic garden / On a hot summer day, a hot summer lawn / Excuse me, ma’am, I beg your pardon / There’s no one here, the gardener is gone

Gairebé nou minuts d’extrema delicadesa per tancar el darrer gran disc de Dylan. El Dylan del segle XXI es mostra íntim i reflexiu en la forma i el contingut. Veu suau, piano, guitarra acústica i percussions subtils per meditar sobre la vida i l’envelliment després d’un llarg viatge espiritual iniciat als seixanta. 

  1. A hard rain’s a gonna fall, inclosa a “The Freewheelin’ Bob Dylan” (1963)

I saw guns and sharp swords in the hands of young children / And it’s a hard, and it’s a hard, it’s a hard, it’s a hard / It’s a hard rain’s a-gonna fall

L’octubre de 1962 el món aguantà la respiració amb la crisi dels míssils de Cuba. En plena guerra freda el desenllaç d’aquest conflicte podia ser catastròfic si es produïa una guerra nuclear. En el seu moment Dylan assegurà que cada línia d’aquesta cançó era l’inici per a una de nova però creient que no viuria el suficient per escriure tantes cançons va decidir unir-les. D’aquesta manera creà la que és possiblement la millor cançó protesta de la història, un cant de lluita contra la foscor en totes les seves formes.