El grup del mes: April Fool’s Day.

Per Frederic Cervelló

aprils4.jpg

April Fool’s Day és un grup format a Salou l’any 2002 per quatre amics de tota la vida: l’Imar Sanmartí (guitarres i mini-moog), el David Garitonandia (guitarres i veu), el Marc Espasa (baix i veus) i el Nacho Garrido (bateria). El grup és una evolució d’un projecte anterior, amb l’Imar a la veu, anomenat Freeplay.

La seva proposta musical, composta per melodies pop amb un brillant joc de guitarres i arranjaments atmosfèrics, beu de bandes dels 90 com Teenage Fanclub, Gigolo Aunts, Yo la Tengo o Pavement. Habituals de la Sala El Cau, llavors temple indie de la capital tarragonina, han tocat al Primavera Sound (2009 i 2012), al Let’s Festival (2008), als Conciertos de Radio3 (2007, 2011) o al Madrid PopFest (2012).

L’any 2002 van gravar una primera maqueta anomenada doubts. Durant el mateix 2002 i el 2003 van gravar fins a tres maquetes més derivades de la primera: doubts2, doubts3 i lastdoubts. Al 2003 van quedar finalistes del D.O. Tarragona, van formar part del projecte Música desc., organitzat per l’associació juvenil Grup Jove, de Salou, i van resultar guanyadors del concurs CityMuac, organitzat per CityTV, Sinnamon Records i la Sala Razzamatazz, fet que els permet participar en l’edició d’aquell any del festival Wintercase.

Al 2005 van gravar el seu primer EP, Eight.dots.towards.the.ninth.red.one.(auto-editat) i van quedar semifinalistes del concurs Proyecto Demo, organitzat pel Festival Internacional de Benicàssim. L’any següent resulten guanyadors del concurs Pop-Eye, organitzat pel segell Bon Vivant Records, en la categoria de millor maqueta de l’any. El seu primer llarg es va publicar el 2007, 9th (Junk Records) i el segon, Well, It’s true (auto-editat, reeditat Sello Salvaje, 2013), no va aparèixer fins al 2012. Entremig van editar un single en vinil de 7”, Olimpic Games (auto-editat, 2011, reeditat per Sello Salvaje, 2013).

La seva darrera referència és l’EP Cloudless, publicat el 2013 amb el segell discogràfic sevillà Sello Salvaje. El disc el van gravar i produir els propis membres de la banda als estudis Can Felicià & Cristina, de Riudoms, i va ser masteritzat per Pedro Oliver Felipo a Tabah Mastering, Saragossa.

Tot i no tenir novetats d’ells des de llavors, els de La Nova Escena hem pogut saber que a dia d’avui els April Fool’s Day segueixen en actiu i en ple procés de desenvolupament de noves cançons que esperen poder gravar aviat. Mentrestant, caldrà revisar les immenses cançons dels seus treballs anteriors.

Els podeu escoltar a: https://aprilfoolsday.bandcamp.com/

El Grup del Mes: Goiko

Per Frederic Cervelló (amb la col·laboració de Julián López de Santa Maria).

Goiko
Foto: Marta Cervelló

Goiko és una banda assentada a Barcelona i formada pels flixancos Julián López de Santa Maria (que havia estat fundador junt a Ramir Guiu dels enyorats Joint), a la veu, guitarra i teclats, Marcel Bagés, a la guitarra, i Genís Bagés, a la bateria. La seva proposta musical beu d’estils tant dispars com el lo-fi, el noise o l’americana i les seves cançons constitueixen una estimulant raresa, oscil·lant entre la calma i la distorsió, en les què destaca la particular veu d’en Julián, comparada per mitjans com Rockdelux amb la de Fernando Alfaro (Surfin’ Bichos, Chucho).

El grup va començar la seva trajectòria vital a finals del 2009, amb la incorporació al projecte del baixista Arnau Pàmies i el propòsit d’assajar regularment i crear un repertori propi a partir de les cançons que el Julián havia anat enregistrant en el seu vell 4-pistes. Els propòsits es van acomplir i només uns mesos després gravaven la seva primera maqueta, La Gran Evasión, formada per quatre cançons, que ells mateixos s’encarregaven de distribuir en els concerts que oferien per Barcelona i voltants.

A finals del 2012 van publicar el seu primer i, fins a la data, únic disc: Sin titular (auto-editat), gravat als estudis Infusiones Musicales per Jordi C. Corchs, col·laborador habitual de bona part de les bandes de l’escena independent de Barcelona (Refree, Standstill, Nacho Umbert…). Corchs va aconseguir traslladar al disc la sonoritat que el grup buscava, aquell so gairebé acústic que s’obté en els concerts que es fan en locals petits. Al disc, a banda de Julián, els germans Bagés i l’Arnau, també hi participaven la Mireia Garcia (veus a “Nana (para que no duerman)” i “Antihéroes”) i l’Àlvar Montfort (trompeta a “Sin titular”). Els discs anaven embolcallats amb cartrons estampats a mà pels mateixos Goiko, com –en paraules de Julián – una prolongació de la recerca del costumisme i el caire personal que traspuen les cançons que el configuren.

Durant els dos darrers anys s’ha produït una diàspora momentània dels membres que conformaven el projecte deguda tant a temes personals com professionals (paternitats, estades a l’estranger, altres projectes que han requerit dedicació especial – recordem que Marcel Bagés forma part junt a Maria Arnal d’un duet d’èxit) i que ha significat un parèntesi en l’activitat dels Goiko.

Actualment, segons hem pogut saber, Julián ha reprès la tasca de composició i està preparant nou material per tal d’intentar gravar un segon disc en el què es tornarà a fer acompanyar d’en Marcel i Genís i en el què incorporarà un nou baixista donada la baixa definitiva de l’Arnau Pàmies. Esperàrem impacients!

Podeu escoltar el primer disc de Goiko a:

goiko.bandcamp.com/

Més informació a:

facebook.com/goikomusic

El grup del mes: Crim

Per Frederic Cervelló

crim-tadeu-dreyer
Foto: Tadeu Dreyer

Crim és la banda del moment. Només cal mirar la seva agenda de concerts: en els propers quinze dies estaran tocant a Tarragona, Barcelona, Madrid, Ourense i Guernika. Tot gràcies al seu darrer treball, Blau sang, vermell cel (Bcore Disc, 2016), publicat el passat 28 d’octubre, que ha suposat la confirmació de la banda tarragonina com un dels puntals de l’escena punk rock del país.

Crim es van formar l’any 2011, «inspirats per la cruesa i melodies de bandes com Social Distortion, Leatherface, Cock Sparrer o Vanilla Muffins», com consta a la seva pàgina de Bandcamp. Compost per Adrià Bertran (guitarra i veu), Marc Anguela (bateria i segones veus), Quim Mas (guitarra i segones veus) i Javi Dorado (baix i segones veus), el grup va debutar ja el mateix 2011 amb l’edició de la demo 10 milles per veure una bona merda, una mescla explosiva de punk, OI! i hardcore embolcallada per la veu crua i contundent de l’Adri. La demo els va donar a conèixer i els va donar l’empenta necessària per continuar endavant amb el projecte i publicar el 2014 un primer elapé, S.T (Secret Bridge, Walkalone i Tesla), considerat per la crítica com un dels millors discs de punk rock dels darrers deu anys. La publicació d’aquest disc els va fer pujar a la primera divisió de l’escena musical i els va obrir la porta a compartir escenari amb els grans: Toy Dolls, Bad Religion, Bad Manners…

Aquesta tardor han tret al mercat el seu segon disc, l’abans esmentat Blau sang, vermell cel, gravat mesclat i masteritzat a Ultramarinos amb els germans Santi i Victor Garcia i amb il·lustracions del també tarragoní Antonio Galvan (Tarde Mañana Noche, Göttemberg, Junkie Python). El disc tenia el difícil repte de no desmerèixer el treball anterior, tot un èxit de crítica i públic. Cançons com “Avui fa bon dia”, himne instantani, o “Una cançó i una promesa” denoten que ho han aconseguit; han superat el repte en escreix.

El proper divendres 2 de desembre teniu l’oportunitat de veure’ls en directe a casa, a la Sala Zero, en un concert que comptarà també amb la presència de Toxitocina, Pistol Please i Groggy Rude (20.15h, 7/10 euros).

https://crim.bandcamp.com/

El grup del mes: Maurice Gene

Per Frederic Cervelló

95f349_16c3f41e3996448e927ef26974cbb48e-jpg_srz_1663_633_85_22_0-50_1-20_0-00_jpg_srz

El reusenc Maurici Gené és un corredor de fons; no té pressa per arribar a la meta. Després de vint anys formant part de grups com Seres, amb el també reusenc Samuel Sardà (veu i guitarra) i els flixancos Soren Mauri (baix) i Jacob Baiges (bateria), amb els què gravà la demo Seres del Desierto (2000), Ryan Dogs, The Hill Street Blues Cats i The Raining Frogs Band, el passat 2015 va decidir iniciar la seva carrera en solitari.

En aquesta nova etapa, Maurici, ara convertit en Maurice Gene, interpreta tots els papers de l’auca: composa, canta, toca, grava i produeix les seves pròpies cançons; unes cançons que beuen de la tradició de l’americana, el folk-rock i el rock més clàssic. A més, s’ha fet un estudi casolà en ple cor de la ciutat de Reus on cuina i condimenta amb exquisida paciència els temes que formaran part del seu primer treball discogràfic, un disc del què ja en sabem el títol: Where the sun shines. Segons ell mateix explica, la seva intenció és anar publicant, un per un, els temes que inclourà el disc. Poc a poc, a foc lent, com a ell li agrada.

El 10 d’octubre del passat 2015 ja va presentar en primícia –i encara en solitari- les cançons d’aquest disc en un concert al Centre d’Art Cal Massó, a Reus. Aquest estiu, després d’un nou concert a Cal Massó, ens va confessar que estava treballant en el primer dels singles que inclourà Where the sun shines i que ja tenia tancada el què serà la seva banda d’acompanyament.

Maurice Gene va tancant etapes, assolint metes. La propera, aquest mateix mes d’octubre, quan, en qualitat d’artista del mes de La Nova Escena, acudirà als estudis de Tarragona Ràdio per prendre part del Tràfic d’Abstraccions, el programa conduït per la nostra companya Núria Calvó. Serà una nova oportunitat per escoltar les seves noves cançons i saber més coses del seu disc de debut.

Més informació:

Web: http://www.mauricegene.com/

Instagram: https://www.instagram.com/mauricegene/

Facebook: https://www.facebook.com/mauricegenemusic

Twitter: https://twitter.com/maurice_gene

Mail: mauricegenemusic@gmail.com

El grup del mes: Pupille

Per Frederic Cervelló (amb la col·laboració de Salva Miranda)

IMG_0489
Foto: Eva Moreno

Quan un servidor va tornar a Tarragona a finals dels 90, després d’una idíl·lica infància i adolescència a Flix, es va sentir encuriosit ràpidament per tres grups de la llavors escena musical de la ciutat: April Fool’s Day, Spy Light i Pupille. Dels tres, Pupille eren, sense cap tipus de dubte, els marcians de torn, amb una proposta musical arriscada i estripada: dosis de post-rock i post-hardcore sense contemplacions i, a sobre, instrumental. Curiosament, dos d’aquests grups, Spy Light i Pupille, han reprès la seva activitat musical aquest 2016 (tot i que en el cas dels segons sigui només temporalment), mentre que els April Fool’s Day mai han acabat de marxar del tot.

La gènesi dels Pupille cal buscar-la l’any 1997, quan tres amics de tota la vida, d’aquells que es passen música i van plegats a concerts, l’Iván Díaz, el Chris Moya i el Salva Miranda, decideixen muntar una banda. Influenciats per Sonic Youth, Stereolab, Diabologum, Mogwai i el krautrock, l’Iván (guitarra), el Chris (baix) i el Salva (guitarra) comencen a assajar. Ho fan a Barcelona, però ben aviat consoliden el grup a Tarragona, amb dos músics locals més, el Rubén Martínez (guitarra) i el Gerard Fernández (bateria).

L’any 2000 graven el seu primer disc, Monochrome, als estudis Grabaciones de Mentira (GDM) de Vila-nova i la Geltrú (el mateix estudi on gravaven els Beef), a les ordres d’en Pere Serrano. Per editar-lo, els Pupille van crear el seu propi segell, Slow Coloured Records, amb el què també editarien els seus discs altres bandes tarragonines com Don Simón Y Telefunken, Zul o H de Casa. Poc després, es produeixen canvis en la formació original. Gerard Fernández és substituït a la bateria per David Martínez (Maika Makovski, El Teatre Magnètic).

Al 2002, Pupille grava el seu segon disc, s/t (Slow Coloured Records), de nou als estudis GDM de Vila-nova i la Geltrú, amb en Pere Serrano. En aquest treball es nota una major influència del post-rock. Es produeixen nous canvis en la formació. Rubén Martínez passa a formar part dels Standstill i és suplert a la guitarra per Gerard Gil (Zul, El Teatre Magnètic, H de Casa). El grup comença a transcendir i passen a tocar per tota la península, compartint escenari amb bandes com Lisabö, Standstill o Mermaid.

L’any 2005 fitxen per BCore, el segell d’en Jordi Llansamà, tot un referent del hardcore a Barcelona, que els edita el seu tercer disc, Himnos olímpicos. La seva música es torna cada cop més agressiva, amb influències de grups de post-hardcore com Fugazi, Unwound, The Ex o Blonde Redhead. Augmenten els bolos, giren per Europa i toquen a la festa del 15è aniversari de BCore, compartint escenari amb Aina i la resta de patums del segell.

Tocar per Europa els permet entrar en contacte amb altres bandes, com els francesos Superstatic Revolution, amb qui graven un split que es publica al 2006 pel segell francès Basement Apes Industries.

Al 2008 graven el seu darrer disc, La música de moda (BCore), als estudis Más Allá d’en Jordi Pàmies, a Valls. Ens trobem amb uns Pupille més enrevessats que introdueixen nous matisos a les seves cançons. Poc després de la publicació del disc, l’Iván Díaz, un dels membres fundadors del grup, se’n va a viure al Japó. Tot i que el seu lloc el cobreix Kiko Álvarez (Derviche), la marxa de l’Iván suposa un cop dur per als Pupille. TV3 els convida a gravar un concert per al programa De Prop, però la manca de bolos fa que deixin d’assajar i que, al 2009, decideixin separar-se.

Pupille cessen la seva activitat però alguns dels seus membres segueixen en actiu i contribueixen al floriment de l’actual escena musical tarragonina: Gerard Gil i David Martínez formen El Teatre Magnètic i en Salva Miranda s’incorpora als Islandia Nunca Quema.

Mentre el pas dels anys converteix als Pupille en un grup de culte i es comença a reconèixer i enyorar el seu llegat, l’any 2015 els seus ex-membres s’adonen de l’escassa presència de la banda en les xarxes socials i creen un compte de Facebook i un perfil al Bandcamp on es pot escoltar la seva música de manera gratuïta. Al desembre del 2015, aprofitant una de les dues visites anuals a Tarragona de l’Iván, que continua al Japó, els Pupille queden per assajar i organitzen dos concerts per al setembre del 2016: un a Barcelona i l’altre a la seva ciutat, Tarragona.

Estem a començaments de setembre del 2016. Salva Miranda ens confessa als de La Nova Escena que porten tot l’agost suant la cansalada al local d’assaig per preparar aquests dos concerts. Els vídeos que pengen a la seva pàgina de Facebook en donen fe. Seran els concerts més llargs de la seva història, ens diu. 75 minuts en els què hi tindran cabuda cançons de tots els seus discos, split inclòs. Ho gravaran tot en vídeo. El primer concert serà el 9 de setembre a Barcelona, a la sala Sidecar, en el marc de la festa de presentació de la nova edició, la 20ª ja, del Fusiònica, el festival independent i no comercial de música i art visual, en la què compartiran escenari amb Murnau B i Yahi. Ja hi van actuar en les edicions del 2002 i el 2005. El segon serà a Tarragona, el 10 de setembre, a la Sala Zero, amb els Zien Años de teloners.

Ens asseguren que finalitzats aquests dos concerts tornaran a plegar de manera indefinida. Ens ho hem de creure? Tota la parròquia underground de Tarragona està expectant per tornar a veure als Pupille dalt d’un escenari, set anys després. S’espera un ple absolut. Poc importa si la seva tornada és temporal o no; el retrobament d’aquests músics ha estat la notícia musical a casa nostra del 2016 i el concert que oferiran a la Zero l’esdeveniment cultural més esperat d’aquest final d’estiu.

IMG_0449
Foto: Eva Moreno

 

 

El grup del mes: Euler

Per Frederic Cervelló

Euler és un grup reusenc de grunge, stoner, rock alternatiu i metal liderat pel Pep Santacruz (guitarra i veu) i l’Anabel Folch (bateria). El nom de la banda recorda la figura del matemàtic i físic suís Leonhard Euler (1707-1783), un dels científics més brillants del segle XVIII. Euler és també el nom del gat de l’Anabel.

Amb influències de grups tan dispars com The Mars Volta, Mastodon, Mr. Bungle, Led Zeppelin o Soundgarden, el Pep i l’Anabel van fundar Euler l’any 2010. Poc després, el 8 de juny del 2011, editaven el seu primer EP, de títol homònim, acompanyats pel Gerard Juanpere (guitarra i segones veus) i el Jordi Prieto (baix i segones veus). Amb la gravació d’aquest EP, Euler iniciaven una estreta relació professional amb els estudis La Casa Murada i amb en Jesús Rovira (Lax’n’Busto), que els feu de productor. Al 2011 també varen incloure la cançó “Blau Cian” al disc col·lectiu Un Munt d’Idees, produït i editat per l’Associació de Músics de Tarragona.

Al 12 d’agost del 2012 van editar el seu segon EP, Glop de Mar, gravat de nou als estudis La Casa Murada i produït pel Jesús Rovira. L’any 2014 la banda es refunda i en passa a formar part l’Albert Vilella (baix i segones veus). Amb aquesta formació van enregistrar el seu primer LP, Cendra (Rock&Soul Records), de nou als estudis La Casa Murada i sota la producció de Xabier Eguia (We Are Standard) i Jesús Rovira. El disc, masteritzat per Victor Garcia, es va publicar el 20 de febrer del passat 2015.

 Aquest estiu, els Euler han aconseguit el segon premi en el certamen musical Reussona.

 Podeu escoltar-los a: euler.bandcamp.com.

12751805_10208992559429802_949094060_o
Foto: Joan Abella