Melòmans: Vladimir Lozano

Vladimir és un nom comú a Rússia el diminutiu del qual és Vova però ni és rus ni mai ningú l’ha cridat així. En Vladi té el cap ple de melodies, passa les hores pensant en la música, rodejat de cançons i col·leccionant discos. Ara el coneixem per ser membre fundador del Club Vinil Tarragona, l’entitat que presideix i que des de fa 3 anys reuneix a la nostra província malalts de la música com ell. En el passat va exercir durant un període de tres anys de col·laborador de la revista Mondosonoro, a més de ser membre de la formació tarragonina Fred Secret. Actualment segueix tocant la guitarra amb The Clantons i, de tant en tant, també el podem veure passejant vinils de la seva discoteca i punxant sota el nom de Mejor Playa. I el que ningú s’atreviria mai a discutir és que en Vladi és una gran persona.

Una cançó que ens alegri el dia

D’acord que el disc Cry to me de Solomon Burke no és una festa, però és difícil que una interpretació així no et reconciliï amb la humanitat. Pots tornar a néixer cada dia dins d’aquesta cançó. Crec que és bo rodejar-se de gent a qui li agrada la música, i per això vam crear el Club Vinil Tarragona. Descobrir per primer cop o recuperar-la després de molt temps sense escoltar-la pot veritablement arreglar-te el dia.

Una cançó que només m’agrada a mi (o això crec)

Això em passa bastant amb el country. No és que només m’agradi a mi, però hi ha molta gent que no el suporta. Hi ha coses tremendes com per exemple Driftwood on the River d’Ernest Tubb.

Un disc favorit

El 69 Love songs de The Magnetic Fields per exemple és molt favorit. Ho és des del primer dia que el vaig escoltar. La veritat és que amb Absolutely cuckoo, primera cançó del triple cd, ja vaig caure rendit. És colossal però sense atabalar, transparent també, i te’l pots fer teu si vols. Encara no entenc d’on va sortir tanta inspiració i com van poder quadrar tantes cançons en un sol disc sense avorrir. L’any passat el van tornar a reeditar en vinil, en una caixa de sis 10″ que crec que en facilita i millora l’escolta.

Una cançó per cantar amb les teves filles

Les meves filles tenen 3 i 9 anys… vull dir que, tot i que Mozart ja tenia simfonies a l’edat de la gran, encara són petites. Ho han de descobrir tot, imagina’t quina sort! Però ja comencen a reconèixer bones melodies. Per exemple Save it for a rainy day dels Jayhawks, cançons de Los Fresones Rebeldes i sobretot Jimmy had a Polaroid de Math and Physics Club agraden molt a les dues i ens les sabem de-re-que-te-memòria (i a mi em cau la bava, clar).

Un disc que no em canso d’escoltar

Juraria que a casa el Pet sounds dels Beach Boys el punxem a diari. Algú amb un poder extraordinari deu ocupar-se d’això. És un disc que sempre em tomba. Els seixanta van ser una època daurada per la música. Tampoc em canso mai d’escoltar el Forever breathes the lonely word de Felt, que també és bastant inabastable. Un disc que encara té misteri per a mi. Com quan vols mirar algo, però no… saps?

Una cançó favorita

In a sentimental mood de Duke Ellington & John Coltrane. Aquesta cançó m’ha quedat gravada d’una època en què estava obsessionat pel jazz. Tot en ella és immensitat i glòria. Encara ara li tinc respecte. De totes formes, les cançons on més em reconec tenen una quadratura pop, més simple però no per això més fàcils.  Estan fetes amb guitarres i tenen una bona tornada, com el que fan Teenage Fanclub o Lloyd Cole, per exemple.

El disc que més hagis escoltat

Possiblement hauria de tornar a l’adolescència a buscar-lo. I trobaria un k7 gravat de Bad Religion, segur. Vaig fondre uns quants walkman amb aquesta cinta, Against the grain la cara A i Generator a la B. També els discos de Belle & Sebastian de l’època Jeepster els he escoltat fins a la sacietat.

El disc que encara no tinc

Crec sincerament que si el que busques és tenir una col·lecció, el vinil és el format. Res et donarà més emoció, ni cd’s ni mp3, per descomptat. Et trobaràs amb discos impossibles, amb els que tens i els que sembla que no tindràs mai, els que sonaran regular i els que ho faran genial, els que t’apareixeran de casualitat, els originals, les reedicions… I llavors està aquesta espècie de deformitat del qui vol fer-se una discoteca, que consisteix en mirar-se la seva col·lecció i veure-hi només el que hi falta, els forats. Així que hi han molts discos que encara no tinc, molts. Per exemple, un que em faria especial il·lusió tenir és el disc perdut d’Islandia Nunca Quema.

https://islandianuncaquema.bandcamp.com/album/behold-the-evil-mind-dotted-lines-7

Un grup actual

Doug Tuttle està fent uns discos sensacionals, per pixar-te a sobre. Nick Waterhouse també és una passada, però també Real EstateUltimate Painting. N’hi ha tanta de música… I després estan els segells com Pretty Olivia Records o You are the Cosmos que treuen discos guapíssims, encara que no tot el que publiquin siguin grups actuals. Igual que Madmua Records i les seves precioses reedicions, que són un regal. El que et deia, mai escoltaries tota la música del món per molt temps que tinguessis.

Us aconsello un disc bo i barat 

A la segona mà hi ha molta cosa barata en vinil. Els LPs d’Aztec Camera, Roxy Music o Talking Heads. Discos canònics, barats i fàcils de trobar. I alguns clàssics en aquest sentit, això ja amb 7″, com el Limón limonero de Henry Stephen o els EPs de Renato Carosone, que n’hi ha patades i a mi m’agraden. Al Club també surt sovint el What do you think you’re doing de Billy Fury, un disc que es troba fàcil i tirat de preu per internet.

Melòmans: Laia Beltran.

Per Frederic Cervelló

Laia1.jpg
Foto: Guillem Duñó.

La Laia Beltran és una periodista freelance apassionada per la moda, el disseny i el procés creatiu. Fa poc va decidir tornar amb la família al seu poble natal: Ulldecona; però, per feina, segueix anant a Barcelona dos o tres cops a la setmana. Treballa al departament de comunicació de l’Editorial Gustavo Gili i col·labora setmanalment amb la revista Time Out Barcelona i el diari Ara, on ens presenta persones i projectes artístics que la inspiren. La Laia, llicenciada en Periodisme i Ciències Econòmiques per la Universitat Popeu Fabra, també ha donat classes de periodisme en un postgrau de comunicació de moda i fa consultoria per algunes marques de moda.

Encuriosida per saber com es formaven els dissenyadors de moda, va cursar estudis d’Estilisme de la Indumentària a l’escola Llotja. Precisament amb la moda està relacionat el seu projecte més personal: la pop-up (botiga efímera) Sastreria Moderna, que té com a principal objectiu generar un consum més sostenible, tot evitant la compra compulsiva i la generació d’ stocks. A Sastreria Moderna les clientes poden emprovar-se la roba i comprar-la, però no endur-se-la; només es confecciona sota comanda. Precisament, entre el 18 i el 20 d’aquest mes de maig es celebrarà la tercera edició de la pop-up, aquest cop a l’emblemàtica botiga de teixits Gratacós 1940, a la ciutat de Barcelona. Entre els expositors hi trobareu l’ebrenca Eva Humo, que presentarà la seva col·lecció de roba: Jazz, així com diverses marques d’accessoris.

Una altra de les seves creacions és la seva pàgina d’Instagram, on des de fa un temps ha endegat un projecte consistent en fotografiar parets de cases amb les què es topa tot passejant i que ben bé podrien ser obres d’art, en un exercici de buscar la bellesa en llocs on aparentment no hi és.

Ara la Laia ens demostrarà que, a banda de ser una persona molt inquieta i dinàmica, és també una gran Melòmana.

1 El disc que fa que els viatges entre Ulldecona i Barcelona es facin menys llargs.

Darrerament m’he enganxat a les llistes del suplement Play del diari ARA que hi ha penjades a Spotify. La de febrer ja l’hauré escoltat mil vegades. I tot per culpa de Say Something Lovely de The XX. M’encanta. I quan una cançó t’agrada te’n vas directe al disc. Haig de dir que “I See You” ha complert les meves expectatives (i el single On Hold també).

006056550_500.jpg

2 La banda sonora ideal per un recorregut en cotxe pel Delta de l’Ebre.

Un recorregut en cotxe pel Delta sempre s’hauria de fer amb les finestres baixades. Cal sentir aquella olor d’arròs tan característica que forma part del paisatge. I el “Summerteeth” de Wilco sonant a tota pastilla.

MI0002429233.jpg

3 La cançó que situa Ulldecona al mapa.

Ara em posaré nostàlgica. Molt nostàlgica. I diré cançons que van marcar la meva adolescència al poble i que a vegades encara ara escolto (tinc una llista a l’iTunes). Somebody d’Escape with Romeo, The Promise de When in Rome, Friday I’m in love de The Cure, Nowhere Girl de B-Movie, Candy Candy d’Iggy Pop… En podria dir desenes. I mai em sobraria Depeche Mode.

4 El disc que sona de fons mentre tu penges les teves fotos a Instagram.

Els meus gustos són eclèctics, fins i tot irracionals. Així que podria sonar des del “Singles” de Future Islands o “Stories From The City, Stories From The Sea” de PJ Harvey al “Batiscafo Katiuscas” d’Antònia Font o el “Born To Die” de Lana del Rey (per cert, m’agrada molt la versió que va fer del Summer Wine de Nancy Sinatra i Lee Hazelwood). O bossa nova. O pop rock en castellà (durant un temps escoltava molt Love of Lesbian i Christina Rosenvinge). O, senzillament, silenci. A vegades és la millor companyia.

5 La cançó que a tu t’encanta i que els teus companys de redacció no suporten.

Fa tants anys que sóc freelance que fins i tot enyoro aquestes “negociacions” musicals amb companys de redacció. Però ara recordo una festa de Cap d’Any on vaig posar en bucle Last Nite de The Strokes. És una mala costum que tinc (que tenim, la meva germana fa igual). Una cançó ens atrapa i no sabem escapar-ne.

6 El disc dins del qual et quedaries a viure.

Ara mateix “Art Angels” de Grimes. M’agrada sentir aquesta espècie d’instint primari que et fa connectar amb un disc o una cançó i no saps explicar ben bé perquè. Això em passa amb Grimes. I el directe que vaig anar a veure a Birmingham reforça la meva teoria. Havia d’experimentar-ho.

59ef246f.jpg

7 El disc que aconsegueix que, almenys per uns minuts, oblidem que Donald Trump és l’home més poderós del món.

Si em canten fluixet Yard of Blonde Girls de Jeff Buckley m’evadeixo del món. I millor ho deixo aquí, no?

8 La cançó que et fa ballar, ballar i ballar.

Podria dir uns quants hits (des de Madonna a Javiera Mena), però em quedaré amb el Single Ladies de Beyoncé. Somiar és creure que algun dia podré ballar com ella (o com Rihanna, que també em mola).

9 La cançó que no podrà faltar a la llista de reproducció de la nova edició del Sastreria Moderna.

Sastreria Moderna més que una pop-up no convencional és una petita heroïcitat. Així que a la play-list de la tercera edició -que farem el 18, 19 i 20 de maig a la botiga Gratacós de Barcelona- haurà de sonar Heroes de David Bowie. Sí o si.

10 La teva darrera descoberta musical.

Conviure amb un periodista musical té avantatges. Ni que sigui perquè compartim el mateix espai vital acabes escoltant de tot (Hip hop valencià? També, també…). Quan alguna cosa em crida l’atenció li pregunto qui són. Així vaig descobrir a Kate Tempest. Encara flipo. La recomano a tothom, les seves lletres són poesia, un retrat molt cru del món que vivim.

At this very moment, on this very street

Seven different people in seven different flats

Are wide awake, they can’t sleep

Now, of all these people, in all these houses

Only these seven are awake

And they shiver in the middle of the night

Counting their sheepish mistakes

 

Més informació:

@laiabeltranquerol

@sastreriamoderna

Melòmans: Napoleón Pincha.

Per Frederic Cervelló

Napoleón Pincha.JPG

El tarragoní Napoleón Pincha desprèn il·lusió sempre que parla de música; per tant, no ens hem pogut estar de demanar-li que sigui un dels nostres Melòmans.  Fan dels Kinks, de les jaquetes d’entretemps i dels divendres al vespre, us el trobareu punxant en llocs petits de Tarragona. A la seva col·lecció de discos hi pots trobar des de Northern Soul fins a Italo Disco, fent paradeta a Manchester. Forma part del Club Vinil Tarragona i col·labora estretament amb Madmua Records, un segell tarragoní que reedita joies oblidades de l’underground nacional dels 60 i dels 70 de la mà dels autors i intèrprets originals.

Napoleón Pincha confesa que ja està cansat de clubs i d’anar amb les maletes plenes de discos amunt i avall. S’ha recorregut mig país punxant, així que li permetrem que seleccioni al seu gust les punxades. Sens dubte, un personatge amb mil històries per explicar.

  1. La cançó que va fer que et convertissis en DJ.

Comencem per no considerar-me DJ. M’agrada punxar discos però no em considero DJ. I espero no arribar a ser-ho mai. Sempre m’he vist molt lluny d’aquesta figura. Em sento molt més còmode com a “punxadiscos”. I pel que fa a la pregunta, no seria cap cançó. Vaig començar a punxar per amor a compartir moments i cançons.

  1. Un disc que t’hagis comprat només perquè et molava el disseny de la portada.

N’he comprat dotzenes per la portada, sobre tot durant els meus anys d’adolescència en els què no hi havia Internet. Arriscada pràctica amb resultats dispars. Recordo comprar-me sense dubtar el Ogdens’ Nut Gone Flake dels Small Faces al veure que aquella portada es convertia en un desplegable preciós. I aquest cop la vaig encertar de llarg.

small_faces-ogdens_nut_gone_flake4.jpg

  1. La primera cançó que vas punxar.

Ho recordo com si fos ahir. Tardor del 96 al Cau de Tarragona: Teenage Fanclub – “About you (1995).

  1. El millor disc del Brit Pop.

No hi ha lloc ni pel dubte ni pel debat: el Different Class de Pulp (1995). Deixant palès que la relació entre la banda i el Brit Pop és mera coincidència en el temps. Pulp jugava en una lliga molt superior a la resta d’aquells grups i no els puc catalogar com a tal. No hi ha ni mitja cançó dolenta. Jarvis Cocker és un dels millors lletristes de la història de la música anglesa juntament amb Ray Davies i Scott Walker. Aquest disc els hi va atorgar el reconeixement que injustament se’ls hi havia negat amb anterioritat. La pregunta difícil de contestar seria amb quina cançó del Different Class em quedo. Abans intentaria donar resposta a la conjectura de Hodge.

81BS3JZWOJL._SL1200_-e1446229185775.jpg

  1. Un hit incontestable del Northern Soul.

Avui em ve molt de gust cantar i ballar el “Do I love you”, de Frank Wilson. Encaixa molt bé per avui. Demà probablement escolliré una altra.

  1. La cançó que més cops has ballat al Groove.

El “Limon limonero”, de Henry Stephen. No et pots quedar quiet quan la sents. Hauria de sonar en qualsevol sessió digna del Groove. Una petita recomanació napoleònica: doneu-li la volta al disc i escolteu la cara B. Fa una versió del “Hang on sloopy exorbitant.

  1. El disc que més il·lusió et fa que hagi reeditat Madmua Records.

Això és com escollir entre un dels fills! Mmmmmh… vull pensar que està per arribar, però és més que evident que tots ells són molt i molt especials. Prou Matic per ser els primers i delicatessen de proximitat. Juan Muro perquè ens ha permès conèixer a un músic extraordinari i a una persona encara millor. Los Brujos per no haver-se editat mai i rescatar gravacions perdudes. Los Amis és un doble two-sider magnífic i amb una història increïble al darrera. Amb “Atardecer” vaig veure claríssim des del minut 1 que aquella joia s’havia de reeditar. La sisena, perquè canvia d’estil virant cap a la Bossa nova i sense deixar de banda l’essència del segell. I la que serà la setena referència, que es presentarà en els propers dies, perquè la remasterització ha sortit d’un disc de la meva col·lecció i, a més a més, és un dels meus preferits. Us puc avançar que nos va a contar muchas cosas bonitas.

  1. Una cançó que et flipa però que, quan la punxes, el públic no respon com tu voldries.

Aquesta sí que la tinc molt clara i, si m’ho permeteu, la vull posar en majúscules: “THE HAIR STYLE OF THE DEVIL” de MOMUS. És pop, New Wave, Synth, llum, foscor, pista de ball, habitació, poesia, temor, esperança… és tot. Malauradament, l’únic que la balla sóc jo.

  1. El single que no punxaràs mai més per por de ratllar-lo.

Hi ha poquets discos que no tregui de casa per punxar. Pot ser la primera edició d’Un soplo en el corazón de Family, que li tinc una estima especial. Si un cas, trec les reedicions a passejar.

a4111116863_10.jpg

  1. La millor cançó per tancar una altra sessió memorable del club Old Wave New Wave.

 “God only knows”. Se us acut una altra de millor? Ja contesto jo: no. No n’hi ha.

 

 

Melòmans: Juan Antonio Moreno

Per Frederic Cervelló

Tarde Mañana Noche_14_2_16_49.jpg
Foto: Adrià Borràs

El nostre melòman del mes de març és Juan Antonio Moreno (Tarragona, 1978), una de les persones més inquietes i polifacètiques de l’actual escena independent de la ciutat. Al Juan Antonio us el podeu trobar dalt dels escenaris, ja sigui al capdavant de Tarde Mañana Noche (TMN), el seu projecte més personal i amb el qual està a punt de publicar el seu primer disc; com a baixista dels Zien Años, o formant part del col·lectiu Laboratorio de Beats del Mediterráneo. També ha col·laborat amb músics com Albert Jordà i en projectes multidisciplinaris com 13poemes. I, com no, us el podeu trobar a peu pla, entre el públic, assistint a gran part dels concerts que es fan i es desfan a la nostra ciutat.

A més de músic, en Juan Antonio Moreno és il·lustrador i historietista. Durant més de dos dècades ha estat al capdavant de diverses capçaleres, la darrera Junkie Python, amb els qui va editar una dotzena de números en tres anys. Ara acaba de crear la micro-editorial Kinky Comics, que presentarà aquest dissabte 11 de març al Feztival, el primer festival d’autoedició del Camp de Tarragona.

  1. El disc dins del qual et quedaries a viure.

Odelay, de Beck. No m’avorriria mai allà dintre.

12824

  1. La cançó que més cops has ballat a la Zero.

Bufff… No sabria dir-ho. Podria ser des de Daft Punk a Rage Against the Machine passant per Beyoncé.

  1. La millor línia de baix de Krist Novoselic.

“Stay Away” per exemple. Però com pots imaginar, m’agraden molt.

  1. Un disc que t’hagis comprat només perquè et molava la portada.

Ara és molt difícil no haver escoltat un disc abans d’haver-lo comprat. En tot cas, A place to stand, de Youth Code, em va cridar l’atenció tant com per descobrir-ho.

91f0780c

  1. La cançó que aconsegueix que, almenys per uns minuts, oblidem que Donald Trump és el nou president dels Estats Units.

“Hallelujah Money”, de Gorillaz.

  1. El disc que escoltaries totes les tardes, matins i nits.

Music for Airports, de Brian Eno.

R-12565-1356571945-3630.jpeg

  1. Una cançó per passar, elegantment, del hardcore al synth pop.

“Agenda Sucide”, de The Faint. Un d’aquells discs que em va girar el cap.

  1. El disc que constata que, en aquests moments, Tarragona (i voltants) té una escena musical envejable.

Se’n fan molts de discs bons ara mateix a Tarragona, però de tots el que he escoltat darrerament em quedaria amb La extraña sobremesa, dels Göttenberg.

15676535_1659661750993643_8902038058642832852_o

  1. La darrera descoberta musical.

Kate Tempest i el seu darrer disc Let them eat chaos. La vaig descobrir fa un mes i em sembla increïble, ho té tot, força, lletres, frassejat…

  1. La cançó que sonarà al teu funeral.

Al meu funeral hi haurà pizza i cervesa (i aigua també!) per tothom, així que espero que soni alguna cosa alegre como el “Get Lucky” de Daft Punk.

Melòmans: Roger Seró

Per Frederic Cervelló.

roger
Roger Seró, sempre fixant-se en l’underground.

El nostre melòman del mes de febrer és el periodista tarragoní Roger Seró. Al Roger el coneixereu per ser el presentador, juntament amb l’Albert Miralles, de Els Experts, un programa de ràdio matinal d’Icat.cat farcit de bona música, cinema, tecnologia, llibres i entrevistes que podeu escoltar de dilluns a divendres de 8 a 10h. Llicenciat a la Universitat Rovira i Virgili, en Roger Seró ha treballat de guionista a Catalunya Ràdio i a Icat.cat i ha presentat els programes 5 minuts + i Generació Digital.

  1. La cançó que aconsegueix que matinar no es faci tan dur.

“Lógico que salga mal” de Manos de topo, sempre hi ha algú més trist i més desgraciat que tu.

  1. El disc que et transporta a l’adolescència.

Eurosis, d’Ska-P, em transporta a l’època de no menjar-me un rosco, que va començar al voltants del 1998 amb la pubertat i espero que acabi abans de 2020.

eurodosi

  1. La millor cançó que ha sonat mai a Icat.cat.

No em puc dir només una així que… Nah, és mentida! Clar que en puc dir només una. Tothom que us respongui això menteix. Dius una i calles. “Fugitive air” d’ Of Montreal.

  1. La cançó que fa que enyoris Tarragona.

“Ciudad vampira” de Nacho Vegas.

  1. Un disc per fer-se l’Expert.

Las comarcas de Catalunya, el millor disc català de la història.

maxresdefault

https://canadaeditorial.bandcamp.com/album/las-comarcas-de-catalunya

  1. La cançó que podria convertir-se en el nou himne nacional de Zeeldàvia.

“The mesopotamians” de They might be giants.

  1. La darrera descoberta musical.

El disc No són tu marido, dels Hazte Lapón.

a2205125271_10

https://elgenioequivocado.bandcamp.com/album/no-son-tu-marido

  1. El disc que sonarà al teu funeral.

Posaria en loop I never loved you anyway, de The Corrs. Per sort no podré escoltar-la.

Melòmans: Lluís Gavaldà.

Per Frederic Cervelló.

28canet
Foto: Laureta Rodríguez.

Recordo perfectament la primera vegada que vaig veure a en Lluís Gavaldà. Va ser a la tele, a un programa de debat presentat pel Joaquim Maria Puyal. Parlaven sobre el futur de la pagesia (crec) i en Lluís, alçat d’entre el públic, va aportar el seu testimoni. No va deixar escapar l’ocasió, murri com és, per dir que tocava en un grup llavors encara poc conegut, Els Pets. Poc després van començar a sonar per tot arreu i els van convertir, juntament amb Sopa de Cabra, Sau i Sangtraït, amb els abanderats d’una escena (mal) anomenada Rock Català. La darrera vegada que el vaig veure va ser a començaments de juny del 2016, a Tarragona, amb un somriure a la cara i arrambant-se a la Núria durant el concert de The New Raemon, tot celebrant una altra exitosa edició del Minipop, festival del qual n’és el director artístic.

Entremig d’aquestes dues dates me l’he anat trobant per la Rambla, l’he vist a la tele, dalt d’escenaris, he llegit les seves columnes en diferents periòdics i l’he escoltat al Celobert d’ Icat.cat. Fins i tot un cop em vaig morir de vergonya quan me’l vaig creuar pel carrer Fortuny mentre jo, distret, cantussejava la tornada d’una cançó dels Pets.

És per tota aquesta trajectòria vital compartida inconscientment i pel respecte i admiració que li tinc (va ser un dels meus primers herois musicals) que em fa molt feliç que en Lluís Gavaldà hagi accedit a la nostra invitació i sigui el primer melòman del 2017 de La Nova Escena.

  1. La cançó que et va ajudar a menjar-te el món.

“A hard day’s night”, de The Beatles. Vaig veure la pel·lícula per la televisió als 10 anys, una mica d’amagat perquè era tard i em tocava ser al llit. Quan va acabar tenia claríssim que jo volia ser allò.

  1. El disc sense el qual els Pets no existirien.

The Ramones, el seu primer disc. Fins aquell moment la idea de muntar un grup era impensable. Tots els discos que escoltava estaven plens de multi-instrumentistes, solos llarguíssims i virtuosisme a dojo. Jo ja tenia clar que mai sabria tocar be cap instrument, no tenia ni el talent ni la paciència. Però van arribar els Ramones i en sec ja no calia tocar be, només calia tenir coses a dir, encara que fossin molt primàries.

ramones_b105eb0c-74fe-47d2-9f60-d91c62825021

  1. La cançó que et fa més ràbia que s’hagi convertit en la sintonia d’un anunci publicitari.

“Cruel to be kind”, de Nick Lowe, una cançó pop perfecta que jo tenia al cap fa temps per fer-ne una versió. La van fer servir per anunciar una cervesa amb la veu del “triunfito” mes repel·lent de la primera edició i quan la vaig sentir em vaig emprenyar tant que vaig fer la lletra de “Soroll”.

  1. Un disc dins del qual et quedaries a viure.

Swoon de Prefab Sprout. No se dir-te el perquè. No és el seu millor disc, però em va agafar en el moment just. Bé, una raó si que la se. Paddy McAlloon fa les millors cançons del mon.

prefab_sprout-swoon-trasera

  1. El disc que sona amb insistència pel teu celobert.

Palm of my hand dels Pale Fountains. Quan tries la sintonia d’un programa diari com el que faig a  Icat has de ser molt curós, buscar-ne una que t’agradi prou per no cansar-te’n de sentir-la cada dia. Aquesta m’encanta.

index

  1. Un hit incontestable d’Elvis Costello.

“Oliver’s Army”, o com fer un hit irresistible amb una lletra plena de ràbia i denúncia cap l’imperialisme mercenari, aquest que s’anuncia com una oportunitat de treball als instituts i universitats sense cap tipus de vergonya.

  1. La cançó que t’hauria agradat composar.

“God only knows” dels Beach Boys. Ho te tot, és evocadora, melangiosa, innovadora, harmònicament ambiciosa sense que es noti i amb una instrumentació sorprenent. I la veu de Carl Wilson, clar.

  1. El disc clau per passar del «rock agrícola» al «Pet pop».

Sol. És potser el primer disc on la crítica especialitzada ens va deixar ben parats. Encara no me’n se avenir.

els_pets-sol-frontal

  1. La teva darrera descoberta musical.

Angel Olsen. Últimament tot el que m’agrada té veu de dona, Courtney Barnett, Brigid Mae Power, Bat for Lashes, Aquesta cantautora és de St Louis i canta com el seu nom indica.

angel_olsen_by_alicia_j._rose-4
Foto: Alicia J. Rose
  1. La cançó perfecta per clausurar una altra edició d’èxit del Minipop.

“Common People” de Pulp, sense cap tipus de dubte!

Melòmans: Montse Virgili

Per Frederic Cervelló

montse-virgili

La nostra melòmana del mes de desembre (i, per tant, darrera del 2016!) es la tarragonina Montse Virgili, directora i presentadora del “Cabaret elèctric”, un dels programes més emblemàtics d’Icat.cat, l’emissora radiofònica de referència de l’escena musical de casa nostra, que aquest any ha celebrat (programa i emissora) els seus deu primers anys d’existència. El “Cabaret elèctric” és un magazine cultural i de tendències que podeu escoltar cada dijous de 21 a 22h. La Montse també és la responsable del programa cultural “Interferències” (cada tarda a Catalunya Ràdio) i col·labora amb la revista Time Out i el diari Ara.

  1. El disc que ho va canviar tot.

Consti que no estic parlant de la història de la música…estic parlant dels meus gustos. Per mi, Disintegration de The Cure. No era un disc de guitarres, que és el que m’havia construït fins llavors. Era un altra cosa, d’un altre món.

db054b03d08884d3e507213f795c025a-1000x1000x1

  1. La millor cançó que ha sonat al Cabaret Elèctric.

La millor, no ho sé, no tinc tanta memòria però hi ha cançons que et deixen en silenci per dins, (el millor que et pot passar quan fas ràdio). “Hard Luck guy” d’ Eddie Hinton.

  1. Un guilty pleasure, és a dir, la cançó que et fa una mica de vergonya admetre que t’agrada.

No hi ha cap pleasure que hagi de ser guilty. Celebrem-ho tot. “Ni tú ni nadie”, d’ Alaska y Dinarama, l’he cantat mil vegades. Resum de la meva adolescència i no sé si de més enllà…

  1. El disc que et fa ballar.

Uf, molts. Pet shop boys, Actually, però demà te’n diré un altre. Aquest últim any, he ballat molt amb No me quiero enamorar, de Papaya.

Adobe Photoshop PDF

  1. La darrera descoberta musical.

Dellafuente, barreja trap amb flamenc. El disc: Ansia viva. Emocionant. Barreja dos estils que m’agraden molt sense cap mena de tabú, hip hop i flamenc.

dellafuente-ansia-viva-portada-1

  1. La cançó que a tu et torna boja i que els teus companys de redacció no poden sofrir.

Ummmm, moltes!!! Qualsevol de Flamaradas. No és que no els agradi, però no sé si entenen la meva obsessió per aquest músic.

flamaradas_hk_8
Foto: Helle Kettner
  1. La cançó que t’agradava de petita i que encara ara t’emociona.

“Singing in the rain”. Sí, sóc d’aquelles que és feliç quan plou.

  1. El millor disc del 2016.

Blackstar, de David Bowie. No és la típica tria d’homenatge. Ho crec. L’he escoltat centenars de cops.

david-bowie-blackstar-2016-billboard-1000