Melòmans

Marta Salicrú

Per Frederic Cervelló

marta-salicru1

La nostra melòmana d’aquest mes de setembre és la periodista barcelonina Marta Salicrú, coautora, juntament amb l’Andreu Gomila, del llibre Putos himnes generacionals (Empúries, 2015), relat de l’escena musical catalana dels darrers quinze anys, i cap de redacció i coordinadora de la secció de música de la revista Time Out Barcelona.

Llicenciada en Humanitats (2002) i Periodisme (2004) per la Universitat Pompeu Fabra, va començar a escriure crítiques de discos i concerts a la web Popchild i a la revista Go Mag. Va ser cap de redacció de la fugaç revista musical 33 RPM i va tenir un programa de ràdio durant quatre temporades a Scanner FM. Des del 2008 treballa a Time Out Barcelona, feina que compagina amb col·laboracions en altres mitjans, com la revista musical Rockdelux i l’emissora de ràdio per internet iCat.cat.

És membre, juntament amb l’Alex Cabau, de la parella de djs Bonnie & Clyde, habituals en sales com Razzmatazz, de la què en van ser residents, Cassette Bar, Mond Bar, la [2] de Nitsa o la BeCool. També han punxat al festival britànic Indietracks i al club londinenc How Does It Feel To Be Loved.

Aquest final d’estiu, la Marta Salicrú i els seus companys de redacció de Time Out Barcelona s’enfronten a un nou repte. A partir del 14 de setembre, la revista, que fins ara es podia aconseguir els dimecres en quioscos i els divendres encartada amb El Periódico, es distribuirà gratuïtament i sense intermediaris, com ja passa en les edicions de Londres i Nova York, en més de 150 punts de la ciutat de Barcelona i altres municipis de l’àrea metropolitana. Estan treballant per arribar també a les principals ciutats de la resta de Catalunya.

Mentre els àvids lectors del Time Out residents al sud de Catalunya esperem constatar com ens afectarà aquesta decisió, la Marta ens demostra el tros de melòmana que és tot responent el següent qüestionari.

  1. Un puto himne generacional.

Per fer una mica de promo del llibre que vaig publicar ara fa un any amb l’Andreu Gomila, ‘Putos himnes generacionals’ (Empúries), i alhora explicar el per què del títol, triaré una cançó del ‘Set tota la vida’ (2007), de Mishima. D’una banda, perquè el títol del llibre és una frase que vaig robar a la Flora Saura, parella del David Carabén: la va deixar anar al concert de presentació de ‘L’ànsia que cura’, el 2014, i em va semblar perfecta com a títol d’aquest llibre de no ficció en què l’Andreu i jo expliquem en primera persona com hem viscut la història d’alguns dels músics que han fet possible aquesta era daurada del pop català que vivim des de fa uns quinze anys. A mi el ‘Set tota la vida’ va ser el disc que em va obrir els ulls amb el pop d’aquí: era una indie amb prejudicis només interessada en el pop estranger. I que un àlbum fet aquí m’agradés tant, em va obrir les portes a tots els grans discos catalans que havien de venir. La meva favorita és ‘Un tros de fang’, però com a puto himne generacional em funciona millor ‘Qui n’ha begut’.

  1. La cançó que et fa ballar, ballar i ballar.

M’agrada molt ballar i ho ballo tot: des de ZA! (ells mateixos admeten que és tot un repte) a trap (el meu twerking ha millorat bastant amb la pràctica) passant per la rumba i el pop africà. Podria dir ‘Heatwave’, de Martha Reeves and the Vandellas, però com que m’agrada molt escoltar música nova em decantaré per sons més contemporanis amb ‘Formation‘, carta de presentació de l’últim disc de Beyoncé, ‘Lemonade’, que em sembla una obra mestra i el millor disc de pop del 2016.

  1. El millor disc de pop fet a Escòcia.

Uf, quina pregunta més difícil! El pop escocès és una de les meves debilitats: Orange Juice i Edwyn Collins, Aztec Camera i Roddy Frame, The Pastels, The Vaselines, BMX Bandits, són tots grups de capçalera. Però si m’haig de quedar amb un disc dubto entre ‘If you’re feeling synister’, de Belle and Sebastian, i ‘Songs from Northern Britain‘ (1997), de Teenage Fanclub, que també formen part de l’Scottish pop, esclar.

  1. La cançó perfecta per tancar una sessió memorable de Bonnie & Clyde.

Tot i que l’Aleix i jo ja no punxem gaire, una de les cançons que hem fet servir per tancar o apropar-nos al final de la sessió les últimes vegades ha estat ‘Everywhere’, de Fleetwood Mac. Per tancar els clàssics són infal·libles. Però potser el tema amb què hem tancat més cops, quan érem DJs residents del Pop Bar del Razzmatazz, és ‘Porque te vas’, de Jeanette. Ens assegurava els aplaudiments finals, que sempre s’agraeixen.

  1. Una cançó que a tu et torna boja i que la resta de la redacció del Time Out Barcelona no pot sofrir.

A la redacció estem prou ben avinguts musicalment, i trobo cert quòrum tant en la meva devoció per les dives del pop com en la meva afició més recent al trap i el reggaeton. Però la meva admiració pels Pet Shop Boys, un dels meus grups favorits des de fa dècades, em comporta agres polèmiques amb la facció més rockista de Time Out.

  1. El teu guilty pleasure; és a dir, la cançó o disc que et fa una mica de vergonya admetre que t’agrada.

No tinc ‘guilty pleasures’, perquè m’encanta molta música comercial i no em fa cap vergonya: no crec en les divisions d’alta i baixa cultura i em sento orgullosa de tenir gustos prou eclèctics com per poder gaudir tant d’Steve Reich com de Britney Spears o Camela. Em va causar sorpresa que m’agradessin tant els últims discos de Carly Rae Jepsen (‘Emotion’, del 2015), un disc que hagués hagut de tenir molta més sort) i Justin Bieber (‘Purpose’, 2015; aquest cop sí que l’aniré a veure en directe). Però també em vaig fer un fart de ballar ‘El taxi’ i ‘La gozadera’, i el ‘hit de la Shakira i el Carlos Baute d’aquest any, ‘La bicicleta’, em fa cert ’tilín’.

  1. La cançó que t’agradava de petita i que encara ara t’emociona.

M’omple d’orgull dir que he vist Madonna totes les vegades que ha actuat a Barcelona, la primera el 1990, amb el seu icònic Blond Ambition World Tour, que va passar per l’Estadi Olímpic. Jo tenia 10 anys i hi vam anar amb ma mare perquè jo li ho vaig demanar siuplau sisplau: recordo perfectament el moment en què em va ensenyar que teníem entrades. 26 anys després continuo admirant la Madge, i ‘Like a prayer’ em sembla una obra mestra del pop.

  1. La darrera descoberta musical.

La meva última cançó favorita és ‘Antes de morirme’, la col·laboració del raper C. Tangana amb la cantant Rosalía, per mi la cançó de l’estiu del 2016. Però l’últimíssim grup que he descobert i que m’ha interessat és un jove quartet punk-pop escocès, The Spook School (els vaig veure a l’edició d’aquest estiu del festival anglès Indietracks), que tenen un discurs ‘queer’ molt interessant, contra la separació de gèneres, i que en directe sonen molt contundents. El seu segon LP es diu ‘Try to be hopeful’ (2015).